Més enllà de les llàgrimes

Antoni Peris
Derives de cine

Tot i que sovint es pot ignorar o infravalorar, el dol forma part de la vida i, evidentment, també de l’activitat assistencial. Camuflat sota disfresses diverses, orgàniques o emocionals –la pèrdua d’un ésser, d’una feina o d’un lloc a la vida–, el dol apareix com a símptoma en moltes consultes. En algunes ocasions no hi ha dificultat per identificar-lo i és verbalitzat com a tal pels pacients, però en d’altres calen diverses visites i entrevistes acurades per adonar-se que un malestar, una àlgia o un mareig són encarnacions d’un dol que es remunta a mesos o anys enrere. Aquest any tenim la possibilitat de veure situacions de dol en dues magnífiques obres que poden donar peu a múltiples reflexions des de diversos punts de vista. 

La magistral Drive my car (R. Hamaguchi, 2021) està avalada per una sèrie llarguíssima de premis, tots prou justificats. Yusuke Kafuku és un prestigiós director teatral que perd la dona sobtadament i a qui el muntatge d’una versió translingüística de L’oncle Vània de Txékhov el forçarà a una revisió de les seves emocions. Hamaguchi tarda més de 30 minuts a introduir els títols de crèdit de la pel·lícula per fer-nos coneixedors de la situació en què estaven Kafuku i la seva dona i, alhora, dona a entendre que situa l’espectador i el protagonista en un nou temps on treballar el drama íntim. La translació dels textos de Txékhov a la seva realitat, d’una banda, i la relació que Kafuku estableix amb Misaki, la xofer que se li assigna durant el muntatge, de l'altra, van desenvolupant els diferents aspectes del dol. Ho fa amb subtilesa no exempta de complexitat: la pèrdua, en primera instància, però també el malestar per tot allò que no es va fer, que no es va dir i que tal vegada hauria fet que la vida anterior fos diferent. I, com a conseqüència de tot plegat, la incertesa sobre la vida, sobre com viure-la, sobre  com identificar segones oportunitats... Drive my car és una d’aquelles cintes humanistes on la posada en escena, els diàlegs i el muntatge retraten l’ànima amb llums i ombres i on la condició humana revela les debilitats i les forces. Un triomf artístic. 

Tenim també Mass (F. Kranz, 2021), que tracta de la trobada entre dues parelles, una de les quals ha perdut un fill. La informació es dosifica de manera que progressivament anirem coneixent les circumstàncies i la relació que la  vincula amb l’altra parella. No hi ha, però, cap dol amagat. És evident, és dolorosament palpable en cada pla de la pel·lícula, en cada frase, en cada petit gest dels intèrprets (impressionant Martha Plympton!), fins al punt d’abastar l’obra sencera. No és, però, una obra “ploramiques”, un cine fàcil. Mass té un punt de suspens per fer-nos entrar, a poc a poc, en la tragèdia (que es desenvolupa totalment en un parell de girs de guió cap al final, quan s’expliquen fets i sentiments no mostrats fins aquell moment). Però el desenvolupament busca també, i aconsegueix, posar de manifest la complexitat de l’expressió del dol, més enllà de la pèrdua. De nou, tot allò que no es va dir, tot allò que no es va fer. En aquest cas, també, l’obsessiva cerca del per què i la identificació dels culpables en qui descarregar tota la ràbia. Una obsessió que suplanta el dolor i arriba a ser més destorbadora que la pena. I, per sobre de tot, després de la catarsi, la manifestació, per bé que tímida, de l’empatia, de la compassió. El dolor tal vegada no desaparegui, però ambdues actituds permetran afrontar-lo... Característiques que haurien de ser pròpies de tot ésser humà però que, en els professionals, cal treballar per desenvolupar-les i emprar-les, en la mesura adient, en situacions de dolor. Aquesta obra de Kranz no té la complexitat artística de la cinta de Hamaguchi, sens dubte, però la construcció del guió i les actuacions donen peu a moltes reflexions sobre la pèrdua i el dol.