L’hora dels adéus

Si ens plantegem una cinta de zombies amb Arnold Schwarzenegger imaginem aviat un munt de membres escapçats i sang a dojo. Maggie (H. Hobson, 2015) no es això, ni molt menys, sinó un emotiu drama familiar tractat amb força sensibilitat. En un món en descomposició per una epidèmia que mata i zombifica la gent, Wade Vogel (Arnie, en un paper fora del seu registre i amb una interpretació notable) veu com la seva filla Maggie, fugida de casa, torna infectada. El govern planteja l’opció d’una estada hospitalària i, finalment, l’obligatorietat d’una quarantena, que sembla ser un eufemisme, perquè es diu que els zombis terminals són abandonats a la seva sort en una sala aïllada on es devoren entre ells. Wade decideix portar Maggie a casa i se’n fa responsable fins el final.

Aquest any hem tingut diverses estrenes sobre eutanàsia i malalts terminals: una de les millors cintes de l’any, la delicada Aguas tranquilas (Futatsame no mado, N. Kawase, 2014); però també Corazón silencioso (Stille hjerte, B. August, 2014), La fiesta de despedida (Mita tova, T. Granit, S. Maymon, 2014), Ma ma (J. Medem, 2015), etc. Maggie, amb l’excusa dels zombies, toca un tema que es podria vincular a la SIDA en el seu pitjor moment, a la grip A o al càncer en joves. Com es feia en la també emotiva i pertorbadora Nunca me abandones (Never let me go, M. Romanek, 2010), basada en la novel·la de Kazuo Ishiguro, la mirada del director és serena i evita en tot moment (en contra de l’esperat) les escenes tremendistes. Henry Hobson ens planteja el dolor d’un pare que vol cuidar la filla que estima, malgrat saber que l’espera aviat un terrible final. Wade construeix així un oasi de tranquil·litat enmig d’un mar de dolor i de pors, per fer més fàcil els darrers dies i el comiat. El sistema sanitari i l’administració no faciliten en absolut aquesta necessitat (des de la detecció i captura dels infectats fins a l’aïllament i l'eliminació dels mateixos) i és la família qui se n’ha de fer càrrec. 

Més enllà de tota estratègia pal·liativa és imprescindible que ho tinguem present. La intimitat, la possibilitat de facilitar (a l’hospital i al domicili) els espais on pair el dolor i recuperar, en última instància, els més bells records que puguin compensar, deixar en segon terme, el mal que es pateix. Quasi al final, Maggie ens reserva una de les escenes més tendres, i a l’hora terribles, que podem veure en una suposada cinta de terror i també que podem veure a la nostra feina quotidiana, el darrer adéu entre éssers estimats. Hobson el fa creïble i sensible, sense caure en el subratllat excessiu ni en la sensibleria de culebrot. No us deixeu portar pel context i aneu a veure-la. Maggie es una peli de zombies amb molta vida a dins.