Què passaria si decideixo no fer res?

La revista TIME ens ha sorprès amb una pregunta en portada: "Què passaria si decideixo no fer res?" Desiree Basila, una professora de 60 anys, acabava de ser diagnosticada d'un carcinoma ductal in situ (DCIS en anglès) i, atabalada per l'agressivitat de les propostes de tractament que se li oferien, va començar a indagar pel seu compte i es va adonar que hi havia molts elements desconeguts sobre la progressió d'aquesta mena de lesió i, a més a més, va veure que no hi havia acord en la comunitat científica sobre quina havia de ser la terapèutica més apropiada per al seu cas. Per aquest motiu va prendre una decisió valenta, va demanar a la seva oncòloga no fer res, la qual cosa es va traduir en dos controls a l'any i un tractament amb tamoxifè, un medicament que bloqueja els estrògens que podrien fer créixer el tumor.

El cas de Desiree Basila és força valuós perquè quan va prendre aquesta decisió, ara fa 8 anys, encara no se sabia que la mortalitat de les dones amb DCIS, al marge del tipus de tractament que adoptin, és del 3,3%, xifra comparable a la de la població general, i tampoc se sabia que la quimioteràpia no té cap efecte sobre els tumors en estadiatge inicial. Però per entendre més bé la pressió que va haver de suportar Desiree, caldria afegir que l'actitud de la majoria d'oncòlegs, fins i tot en els casos de DCIS, era, i continua sent, la de "quant abans millor i quant més millor".

Per altra banda, JAMA Internal Medicine, a la secció "Less is more", acaba de publicar "Breast cancer screening, incidence, and mortality across US counties", un estudi fet a partir del registre de 16 milions de dones de 547 comtats nordamericans, de les quals en van triar 53.207 que havien estat diagnosticades de càncer de mama l'any 2000, i van observar què els havia passat 15 anys després. El treball científic aprofita el fet que, als EUA, la implantació del programes de cribatge de càncer de mama és molt variable, i per això els ha estat possible relacionar el nivell d'implantació dels programes amb la incidència de la malaltia i la mortalitat específica.

Els resultats de l'estudi queden reflectits a la taula de la dreta on s'observa l'increment de la incidència del càncer d'acord amb la implantació dels programes de cribatge. Posem per cas, un 40% d'implantació (a l'esquerra de la gràfica) equivaldria a una incidència de 200 casos per cent mil dones, mentre que, a l'altre extrem, el 80% d'implantació provocaria el doble d'incidència. Noti's, fet sorprenent, a la part baixa, en vermell, que la major incidència no va acompanyada de cap reducció en la mortalitat específica.

Si tenen l'oportunitat de llegir l'article, veuran, en gràfiques més específiques, que l'augment d'incidència es deu fonamentalment a tumors de mida petita (< 2 cms). Tot plegat, conclouen els autors, fa pensar que els programes preventius de càncer de mama indueixen el sobrediagnòstic. És a dir, afloren molts tumors petits (probablement DCIS) que per ells mateixos haurien tingut una evolució indolent.

Els experts avisen que ja hi ha prou dades com perquè els directius responsables de la prevenció del càncer de mama es plantegin, com a mínim, dues accions: a) avisar les dones dels riscos del sobrediagnòstic, i b) revisar de manera restrictiva els criteris que delimiten poblacions diana per a la detecció precoç del càncer de mama.


Jordi Varela

Editor