Camuflatges

Antoni Peris
Derives de cine

Tot sovint les malalties i els traumes es camuflen, es transformen en símptomes i signes amb aparença d’altres patiments, d’altres situacions vitals. Al clínic li cal experiència i una certa intuïció per identificar les molèsties i els dolors presentats pels pacients, alguns dels quals els pateixen com a somatització, mentre que d'altres més aviat els viuen com un recurs que els ajuda a superar altres mals encara més dolorosos.  

Aquesta situació em fa pensar en tres pel·lícules vistes aquest mateix any, obres que camuflen la història nuclear que volen explicar sota formes genèriques ben diferents. Alcarràs (C. Simón, 2022) és un film molt premiat que es desenvolupa, aparentment, com una docuficció sobre una pagesia en crisi. Més enllà d’aquest marc social, però, hi ha una reflexió sobre la família, sobre el paper que exerceix la tradició i com l’assumeixen i la viuen els fills, de vegades a contracor. La feina de pagès masover de terres d’altres s’extingeix, i l’hereu s’enfronta a un enorme buit vital. La feina d’una vida sencera perd el sentit. Ni els guanys ni els esforços tenen finalment cap vàlua. I és en aquest context de crisi on la dona, realista, pilar de la família, fa pinya amb l’home, els fills, les germanes i els cunyats per tirar endavant. Carla Simón, després d’aquella delicatessen que fora Estiu 93, construeix, sota l’aparença documental, un rigorós drama rural i transmet el seu amor a la pagesia mitjançant unes imatges potents, amb l’ajut d’uns actors tan amateurs com excepcionals. Finalment no sabrem com es guanyaran la vida en el futur, però la directora tanca la cinta amb una imatge de dignitat de tota la família. 

També en cartell actualment Todo a la vez en todas partes (Everything everywhere all at once, D. Kwan, D. Scheinert, 2022), un altre drama familiar camuflat com a obra de ciència-ficció i una de les més estranyes d’enguany. Aquesta història d’una dona xinesa propietària d'una bugaderia en crisi que experimenta salts temporoespacials durant l’atac d’una criatura assassina d’un altre univers no és sinó una divertida al·legoria de la crisi personal i familiar de la protagonista. Paradoxalment, a mesura que es desenvolupa la inversemblant  trama –que inclou referències que van des del cinema d’acció de Hong Kong fins a 2001, passant per Deseando amar i les obres de superherois–i que la pel·lícula va girant sobre si mateixa per constituir una comèdia absurda farcida de situacions delirants –la paròdia de Ratatouille esdevé tan desconcertant com hilarant– es va definint un drama sobre la crisi d’una dona que s’enfronta a la seva realitat. A la múltiple tasca de petita empresària s'afegeix la de muller d’un marit prou inútil, una filla rebel i un pare tirànic que, envellit i malalt, reapareix a la seva vida i a casa d’ella exigint ser cuidat. Todo a la vez... esdevé no sols un sòlid drama familiar, sinó una brillantíssima metàfora sobre el rol de les dones de mitjana edat que es veuen menyspreades per una estructura i una dinàmica social que els prenen les possibilitats de triomf personal, sacrificades en l’esforç de tirar la família endavant... Un drama amanit amb una salsa que inclou lluites interdimensionals, roques que parlen i personatges amb dits com salsitxes (i una memorable aparició de Jamie Lee Curtis com a sinistra funcionària d’hisenda). 

I un afegitó. Aprofitem l'estrena per cridar l’atenció sobre una altra obra tan extravagant com contundent, tan angoixant com potent, Men (A. Garland, 2022), un conte de terror força inquietant on una noia víctima d’un maltractador, refugiada en un espai d’aparent descans, és assetjada (literalment) per tots els seus malsons. Una desconcertant posada en escena (amb final desbordant) que denuncia la indefensió femenina davant d’assetjadors violents o d’altres de més subtils, protegits per convencions socials. 

Tot sovint a la vida, a las malalties i al cinema, la realitat de fons es manifesta de forma distorsionada, o simbòlica, o envoltada de símptomes que han de ser investigats i interpretats.