La deontologia professional i les agressions als col·legiats

Andreu Segura

Chomel

Andreu Segura i Amando Martín (coautors). Aquest article ha estat publicat prèviament en el blog medicosypacientes.com de la OMC.

Últimament sovintegen els atacs als metges i, en general, al personal sanitari, cosa que, com és lògic, genera consternació no només entre els professionals sinó també en bona part de la ciutadania perquè, fins i tot quan es tracta d'una reacció a situacions exasperants, mereix reprovació perquè sovint paguen justos per pecadors i a més acostuma a ser contraproduent.

Les causes de les conductes violentes de pacients, usuaris i ciutadans són múltiples. Tot i que si no hi ha altre remei siguin atribuïbles a la responsabilitat dels individus que les executen –per la qual cosa les característiques personals dels agressors resulten decisives–, moltes tenen relació amb factors culturals i socials referents a la banalització de la convivència, a la impaciència i fins i tot al poc respecte que una part de la gent té en general pels altres, la poca educació que diria la meva àvia. Sense oblidar l'ansietat i la irritació que pateix bona part de la ciutadania a conseqüència de la influència d'unes maneres i unes condicions de vida més aviat hostils.

En qualsevol cas, les circumstàncies en què es produeixen les trobades entre pacients, ciutadans i professionals sanitaris, condicionades en molts casos per les característiques de les organitzacions que proporcionen els serveis assistencials com ara emplaçament, accessibilitat, funcionalitat, confortabilitat, etc., també són importants. Sense menystenir la puntualitat, el tracte respectuós i comprensiu dels que atenen els usuaris, etc., ni tampoc les condicions de treball d'aquestes persones i del conjunt de professionals, facultatius o no. I, per descomptat, l'actitud dels metges i les infermeres. Circumstàncies que poden exasperar els ànims dels uns i els altres.

Encara que totes les agressions resultin legalment inadmissibles i moralment reprovables, no totes són equiparables, per la qual cosa no estaria malament analitzar-les amb rigor i precisió suficients per reconèixer, si fos el cas, les circumstàncies particulars que permetessin classificar-les, per exemple, segons els motius que les desencadenen. Una informació amb què contrastar la hipòtesi explicativa segons la qual una causa rellevant del problema és la desconfiança mútua. Una desconfiança que té moltes facetes però que ha estat tradicionalment un element decisiu en la relació metge-pacient. Bé, més aviat la confiança. Perquè l'asimetria d'aquesta vinculació és tan crítica que requereix la presumpció, si més no, que el coneixement i l'experiència del professional no seran aprofitats en detriment dels interessos del pacient.

Una asimetria que actualment no és exclusiva de la medicina i que també s'esdevé quan se'ns espatlla el cotxe o algun desguàs domèstic, tot i que això no ens mereix tanta atenció, potser perquè valorem molt més la nostra salut que la del vehicle o la de les canonades. Tanmateix, la societat ha anat establint alguns canals per protegir-nos dels eventuals abusos o negligències en aquests casos: organitzacions de consumidors, organismes de les administracions públiques, etc.

Iniciatives que tenen molta més tradició en l'àmbit sanitari i, més específicament, en el de la medicina, tal com il·lustra el cèlebre jurament hipocràtic que no era ni més –ni menys– que un compromís explícit i públic dels qui, reconeixent-se més competents que els seus pacients –clients o ciutadans– i, per consegüent, amb capacitat operativa per imposar les seves preferències i defensar els seus interessos per sobre de les dels que rebien l'assistència, s'obligaven voluntàriament, però fermament, a respectar una sèrie de normes com a garantia d'honestedat professional.

Molts segles més tard, els protomedicats primer i els col·legis professionals després han estat les entitats responsables de garantir corporativament aquest respecte a la societat en conjunt, per la qual cosa es tracta d'institucions de dret públic amb una naturalesa i un funcionament que les hauria de poder distingir fàcilment de gremis, sindicats o associacions professionals dedicats en primera instància al desenvolupament dels seus associats.

Per aquest motiu, a més de denunciar, lamentar i tractar de protegir els associats, siguin col·legiats o no, les corporacions públiques com els col·legis professionals tenen la responsabilitat de garantir a la població que l'exercici professional respecti les normes establertes en els codis deontològics. Una responsabilitat que probablement requereix analitzar amb una certa profunditat –per poder assumir-la efectivament– la casuística de les agressions de manera que es puguin apreciar les circumstàncies modificables que en facilitin la prevenció.