La innovació sempre topa amb l'ordre establert

Jordi Varela
Editor

James Lind, un metge escocès del segle XVIII enrolat en un vaixell de l’armada britànica, tenia entre cella i cella descobrir un tractament efectiu per a l’escorbut, una malaltia provocada pel dèficit de vitamina C, que delmava les tripulacions des de l’antiguitat i es va fer tristament famosa entre els mariners de les nombroses expedicions que anaven i venien pels oceans en temps de descobertes i conquestes. Per aconseguir el seu objectiu, Lind va elaborar un disseny d’assaig clínic encomiable, probablement el primer de la història de la medicina. Va seleccionar diversos mariners malalts d’escorbut i, de manera controlada i per parelles, els va sotmetre a diversos tractaments: aigua de mar, vinagre, nou moscada, cítrics, etc. Amb aquesta senzilla metodologia prospectiva, Lind va observar que els pacients que prenien cítrics sanaven, mentre que els altres no. Va publicar el seu treball el 1753, en un document on explicava quina havia de ser la prevenció i el tractament de l’escorbut, però ningú li va fer cas, i no va ser fins quaranta dos anys i cent mil morts més tard, que l’armada britànica no va adoptar les recomanacions de Lind. 

Ignaz Semmelweis, un obstetra i cirurgià de l’imperi austro-hongarès, el 1847, a la Maternitat de l’Hospital de Viena, va observar que a la Clínica I, atesa per obstetres, les parteres morien de febre puerperal fins a cinc vegades més que a la Clínica II, atesa per llevadores. Gràcies al seu esperit perspicaç, Semmelweis es va adonar que un patòleg de l’hospital va morir després de punxar-se un dit mentre feia una autòpsia d’una dona que havia mort de febre puerperal i, en aquest fet, hi va intuir la transmissibilitat mitjançant el que va anomenar “partícules de cadàver.” El fet era que a la Clínica I molts dels estudiants que practicaven parts havien ajudat prèviament a les autòpsies i, d’acord amb els estàndards de l’època, no s’havien rentat les mans en passar d’una sala a l’altra, mentre que a la Clínica II, la dedicació de les llevadores era exclusiva. L’explicació de la variabilitat de resultats entre les dues clíniques va aparèixer, doncs, clara als ulls de Semmelweis i, per això, va ordenar que, abans de cada part, els obstetres es rentessin les mans amb aigua i sabó i que, a més a més, se les desinfectessin amb clorina. Els resultats no es van fer esperar i la febre puerperal de la Clínica I va caure en picat. Malauradament, les tesis higienistes de Sommelweis no van ser admeses fins després de la seva mort, quan Louis Pasteur va confirmar la teoria dels gèrmens patògens, però en aquest interval, moltes dones haurien pogut salvar la vida si els metges de l’època haguessin baixat del pedestal i haguessin acceptat la realitat dels resultats publicats per Sommelweis.

El fre a les innovacions també en el món d’avui

Instal·lats en una societat que valora el progrés, ara ens és fàcil criticar les actituds reaccionàries de les autoritats acadèmiques dels segles XVIII i XIX, però potser seria bo que abandonéssim el cofoisme i, per contra, penséssim en la passivitat amb la qual estem aplicant innovacions emergents, moltes d’elles amb resultats ja provats, com les decisions clíniques compartides, la concentració de les cirurgies complexes en centres d’excel·lència, la reversió de pràctiques clíniques poc valuoses, la potenciació de l’atenció primària, la metodologia geriàtrica en els pacients fràgils ingressats en els hospitals o la integració multidisciplinària social i sanitària.

Vist això, un es pregunta, d’on sorgeix tanta passivitat en una societat que, d'altra banda, venera el progrés? Molts diuen que la culpa és dels polítics, altres dels corporativismes, altres dels sindicats, etc. Tothom té un culpable preferit, però per desgràcia la realitat és força més complexa, ja que els sistemes sanitaris han esdevingut un entramat multifactorial d’interessos fragmentats i de burocràcies feixugues; una teranyina que, per ella mateixa, tenalla tots els actors d’un joc on es fan moltes declaracions a favor de la innovació, al mateix temps que es vigila que ningú sotraguegi el tauler, no fora que es moguessin les fitxes.

Les autoritats acadèmiques del passat frenaven la ciència per conservar la cadira en un món contrari a les reformes, mentre que els responsables dels sistemes sanitaris d’avui no apliquen innovacions valuoses per preservar els delicats equilibris d’unes cadires volàtils.