Cos incomplet, vida plena: On és el meu cos?

(J’ai perdu mon corps, J. Clapin, 2019)

A les acaballes d’un any que ha concentrat (amb l’interludi estiuenc de Tarantino) les obres cinematogràfiques de més interès a l’inici (Sunset, La favorita, Ash is purest white, An elephant sitting still, A portuguesa) i al final (Parásitos, Joker, Portrait de jeune fille en flammes, Una gran mujer, El tiempo contigo, El traidor), em permeto destacar una de les millors pel·lícules d’enguany, ignorada per molts perquè és una realització animada que camina cap als Oscar i pot recuperar-se a Netflix. 

¿Dónde está mi cuerpo? arrenca amb la insòlita història d’una mà amputada que travessa els carrers de París buscant el seu propietari, esquivant atacs de coloms i rates, viatjant amb el metro o flotant als canals urbans, volant en paraigua i sortejant autovies. La pel·lícula, però, és l’odissea de Naoufel, un infeliç noi de la banlieue que lluita amb l’entorn per tirar endavant amb dignitat. Clapin ens ofereix una obra extraordinària per la seva capacitat narrativa, explicant el tràgic esdevenir d’un nen feliç que el destí arrenca del que podia ser un futur prometedor a l’Àfrica per dur-lo a una realitat europea molt més crua. El més bell de la pel·lícula no és, però, la intensitat del drama d’origen, sinó la capacitat del director d’explicar la trajectòria passada i present de Naoufel amb poques paraules i una posada en escena animada que és capaç de captar sentiments i il·lusions, pors i desitjos. Les aventures de la mà, a més a més d'emocionants, són el reflex del neguit del protagonista i la clara metàfora de la seva pèrdua en tota l’extensió. La resolució final, parcialment en off visual i descrita amb l’ajut d’una gravació, és un prodigi de síntesi que poques obres amb personatges reals saben exhibir. 

El final, molt més real que al·legòric, ens torna, afortunadament, la sensació que malgrat que tot sembli girar-se en contra, la voluntat pot canviar la deriva de les nostres vides. Es tracta, és clar, d’una pel·lícula. I, per a qui ho vulgui emprar com a argument, una pel·lícula animada. Però les seves imatges i el rotund final són una alenada tan autènticament vital com realista. Per aquest motiu, per la notable factura artística i el missatge positiu he volgut compartir-la amb tots vosaltres. Que en gaudiu i que gaudiu també d’un millor 2020!