Però, com hem arribat fins a aquest punt? Analitzem els cinc principals "gaps", les seves causes i, el més important, quina pot ser la via per millorar-los. Comencem!
1. Gap d'accessibilitat
Era accessible l'atenció primària en l'era pre-COVID? Com assenyalàvem en el post “El metge em dona hora per d'aquí a tres setmanes. M'apunta d'urgències?”, l'accessibilitat ja presentava dificultats serioses. Malgrat això, qualsevol usuari podia demanar cita presencial amb el seu professional de referència a través de diverses vies com ara call centers externs, webs de programació de visites o, en cas de necessitat d'atenció immediata, directament als centres de salut. Totes aquestes vies han estat pràcticament cancel·lades de manera abrupta a causa de la pandèmia.
Així doncs, què pot fer ara un usuari que vulgui accedir al seu equip de salut? Les alternatives passen pel molt difícil contacte telefònic amb els centres, per la consulta electrònica dirigida directament al professional sanitari o bé per escriure la necessitat de l'usuari en un formulari web obert que el centre de salut resoldrà en diferit.
Aquest nou escenari en el qual, per desbordament, la demanda de l'usuari no es resol amb agilitat, és interpretat com una barrera i transmet una sensació d'atenció primària bunqueritzada i inaccessible que contribueix a la tensió col·lectiva.
Per superar aquest "gap", per què no aprofitem aquest moment per implementar un sistema de programació per motius, capaç de diferenciar les consultes burocràtiques de les sanitàries? Per què no integrem a la plataforma de programació de visites la nostra cartera de serveis diferenciada per categories professionals? Per què no estipulem els temps de resposta raonables per a cada demanda i modulem així les expectatives?
2. Gap tecnològic
Estem preparats per a les consultes electròniques i les videoconsultes? La resposta és que probablement no. A més dels equips tecnològics obsolets, els professionals sanitaris encara no tenim incorporats els codis de conducta o de redacció necessaris per fer servir aquest nou mitjà i preservar la connexió humana a la consulta virtual tal com apuntava Anna Sant en el post “Decàleg per a una consulta virtual més humana, per on començo?”.
A més a més, no tota la població té accés als elements tecnològics necessaris perquè aquest sistema funcioni correctament, per la qual cosa aquest canvi accelerat de model podria estar generant problemes d'equitat en l'atenció sanitària.
I si, per poder solucionar-ho, dotem els equips de salut dels mitjans tecnològics necessaris? Per què no iniciem un programa de formació en habilitats comunicatives i ús de noves tecnologies? I si també impliquem els professionals d'atenció a l'usuari i altres agents de la comunitat en la formació d'aquestes eines?
3. Gap de seguretat de pacient
Malgrat la tendència a tecnificar l'atenció sanitària, les eines fonamentals per a qualsevol metge són l'anamnesi i l'exploració física. Observar el pacient, interaccionar amb ell, valorar els canvis físics i psicològics que presenta, analitzar la seva expressió verbal i no verbal o el coneixement del seu entorn familiar són elements necessaris per a un diagnòstic encertat.
Així, si actualment les visites presencials són marginals, com podem diagnosticar correctament? És possible que en alguns casos s'estigui comprometent el potencial del facultatiu perquè es limita la seva sensibilitat diagnòstica i, amb això, s'augmenta la bretxa de seguretat del sistema.
Per poder millorar-ho, per què no busquem un equilibri més encertat entre el model no presencial i el presencial? I si especifiquem quina classe de demandes es poden resoldre telemàticament? Per què no eliminem la càrrega burocràtica inadequada i incrementem els espais assistencials presencials?
4. Gap per absència de valor
Totes les activitats que fa un sanitari aporten valor al pacient? Sens dubte, no. Tenim identificades les pràctiques avalades científicament que comporten un benefici directe per a la salut del pacient i també aquelles pràctiques de valor escàs que constitueixen inèrcies històriques ineficients. Aquestes darreres, desgraciadament, les hem transmès als pacients i s'han consolidat com a noves necessitats que fins i tot ja colonitzen les consultes electròniques.
I si fem un abordatge clínic contundent i estructurat en el sistema per eliminar definitivament aquestes pràctiques? Per què no impliquem més membres d'un equip sanitari en el seguiment de processos crònics estables?
5. Gap vocacional
La medicina de família ja no resulta atractiva i travessa una crisi de reconeixement que comença a la facultat mateixa on ni tan sols existeix com a disciplina específica. Tampoc no hi ha una aposta estratègica i pressupostària que garanteixi un model primarista, tal com recomana l'OMS. A això se suma el que el metge de família és vist per molts usuaris com un simple gatekeeper necessari per arribar a altres espais assistencials.
I com estan els professionals? Doncs molts d'ells estancats, i d'altres avancen resignats cohabitant amb la desmotivació i, ara, a causa de la pandèmia, convivint amb la incertesa en forma de decisions organitzatives volàtils i de vegades contradictòries. Aquest escenari ens allunya del nostre veritable propòsit i posa en marxa una perillosa màquina de centrifugar talent de conseqüències impredictibles.
Aquests "gaps" i molts d'altres demostren que l'atenció primària està afeblida i que ara les ineficiències de sempre són més presents que mai. El futur, tot i que incert, és ple d'oportunitats, però per aprofitar-les i tenir èxit hi hauria d'haver algú que s'adonés que, mentre falli la primària, tot el sistema estarà malalt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada