dilluns, 12 de novembre de 2018

La mala ciència, una llosa per a la pràctica clínica de valor








@varelalaf
Andy Brunning és un professor britànic editor d'un blog de gran impacte, “Compound Interest”, que produeix materials gràfics per a la millor comprensió de la química. Brunning, després d’una experiència compartida amb investigadors biomèdics, es va adonar de les tensions existents en aquesta camp i va editar un post excel·lent sobre quins són, segons el seu entendre, els eixos que caracteritzen la mala ciència, dels quals m'agradaria destacar els següents: titulars sensacionalistes, llenguatge especulatiu, conflictes d’interessos, confusió entre correlació i causalitat, resultats no reproduïbles i, massa sovint, mostres no representatives, absència de grup control, absència de doble cec i presentació de resultats parcials.



Valguin com exemple del que explica Brunning les confoses avaluacions de tres terapèutiques de gran impacte en la pràctica clínica moderna: els nous anticoagulants per disminuir el risc d’embolisme cerebral de les persones amb fibril·lació auricular, les estatines per a la prevenció primària del risc cardiovascular i les vertebroplàsties per reduir el dolor de les persones que han patit fractures vertebrals.

Irregularitats i llacunes en l’aprovació dels nous anticoagulants

Juan Erviti, investigador de Osasunbidea (Navarra), va publicar el 2016 un informe sobre la qualitat dels assaigs clínics que els laboratoris promotors de nous anticoagulants (dabigatran, rivaroxaban, apixaban i edoxaban) havien presentat a les agències reguladores per a la seva autorització. A la seva revisió, Erviti va concloure que s’hi havien detectat nombroses irregularitats greus, incloses l’ocultació i la falsificació de dades. Segons l’autor, les agències reguladores, tant l’americana FDA com l’europea AME, han mostrat manca de rigor amb l’aprovació d’aquests medicaments d’ús tan freqüent, en no haver tingut en compte els defectes metodològics dels assaigs clínics que sustentaven la seva eficàcia.

Deficiències en l’avaluació de l’efectivitat de les estatines

Des de fa mig segle que s’ha considerat el colesterol (LDL) com una causa major d’arteriosclerosis i, per tant, de risc cardiovascular i, d’acord amb això, les estatines, un medicament que redueix de manera efectiva els nivells de colesterol en sang, es consideren el tractament farmacològic més indicat per evitar els infarts de miocardi. En un entorn de forta pressió per a l’estatinització massiva de la població de risc, cada cop hi ha més veus que adverteixen que la simple reducció química del colesterol sanguini no sembla una acció suficient per interferir de manera efectiva els mecanismes fisiopatològics de l’arterioesclerosi coronària. En aquesta línia, en un article recent, un equip internacional d’investigadors conclou que les revisions publicades pels defensors de les estatines venen farcides d’errors i de falsificacions, de les quals en destaquen dues: l’exclusió dels assaigs amb resultats desfavorables i l’ocultació de nombroses observacions contradictòries. Malgrat aquesta persistent evidència (veure post “Hem d’estatinitzar la societat?”) sorprèn que, amb data d’avui, les guies de pràctica clínica, tant de NICE com de Cochrane, continuïn recomanant l’ús d’estatines per a la prevenció primària del risc cardiovascular.

La batalla per l’efectivitat de les vertebroplàsties

Fa poc vaig comentar, en aquest mateix blog, els resultats d’un assaig clínic multicèntric elaborat amb cirurgia falsa per avaluar l’efectivitat de les vertebroplàsties, un treball que va concloure que, a un mes vista de la intervenció, les millores en el dolor, les limitacions funcionals i la qualitat de vida van ser comparables tant en els pacients intervinguts com en els del grup control. Un lector, però, em va fer notar que hi havia una revisió sistemàtica i una meta-anàlisi posteriors a aquell treball, que concloïen el contrari, és a dir, que les vertebroplàsties eren efectives, i per això em vaig afanyar a publicar un post de rectificació. L’assumpte és que ara tinc a les mans una nova revisió sistemàtica, aquesta de Cochrane, més actual i amb més del doble d’estudis que la revisió favorable, que afirma que les vertebroplàsties no aporten beneficis clínics als pacients, mentre que poden sotmetre’ls, en canvi, a riscos post-quirúrgics gens menyspreables.

Un nombre molt gran de persones es veuen empeses a tractaments d’efectivitat dubtosa que sagnen els pressupostos sanitaris i que poden generar efectes secundaris. Tenint en compte aquest escenari, sembla mentida que, en els tres tractaments analitzats, la recerca biomèdica es mostri tan tendenciosa i estigui donant tants motius de confusió i de preocupació per a l’exercici d’una pràctica clínica de valor.


Jordi Varela
Editor

Cap comentari:

Publica un comentari