divendres, 30 de novembre de 2018

The corporate rebels. S'agraeix una mica d'aire fresc








Hi ha diverses publicacions que analitzen la interessant experiència d'autoorganització (autogestió) de l'atenció domiciliària d'infermeria a Buurtzorg (Holanda), entre les quals és altament recomanable l'anàlisi que en fan The corporate rebels.

En un post recent afirmen: "La filosofia de Buurtzorg és simplificar: simplificar els procediments, les regles i la comunicació a fi de centrar-se en la millor atenció possible als pacients. El seu objectiu és evitar el temps perdut en tasques irrellevants". En el post citen Sharda Nandram, doctora en Psicologia Social, que també és defensora del model empresarial holocràtic. En el seu llibre Organizational Innovation by Integrating Simplification. Learning from Buurtzorg Nederland (Innovació organitzativa mitjançant la integració de la simplificació. Aprenent de Buurtzorg) assenyala que els "equips d'infermeria autogestionats programen la seva pròpia feina, recluten nous col·legues per a l'equip i determinen el millor enfocament, sense participació d'un gerent o supervisor".

A partir d'aquí desenvolupa set rols identificables: 1) el rol principal, 2) la majordona, 3) l'informador, 4) el desenvolupador, 5) el planificador, 6) el dinamitzador i 7) el mentor.

The corporate rebels s'autoatribueixen una missió: fer que es gaudeixi de la feina. Segons afirmen, van renunciar a les seves frustrants feines corporatives i es van disposar a viatjar pel món per visitar les organitzacions més inspiradores i compartir tot el que aprenen. El seu blog és llegit en més de cent països i ha estat citat per The New York Times, Forbes, HuffPost, The Guardian, la BBC..., com un dels millors exemples de pensadors emergents i disruptius.

És molt recomanable el post setmanal que publiquen, que sol comentar experiències organitzatives que pretenen fer aflorar el talent del capital humà. Els seus tweets són francament inspiradors. Potser una bona síntesi del seu pensament es troba en el post i la imatge de "com els veritables líders fonen l'iceberg de la ignorància amb humilitat".



A partir d'aquesta anàlisi emergeix una necessària reflexió sobre el nostre entorn i el passat recent: segurament tots recordem l'interessant moment que vam viure quan ens plantejàvem, fa més de deu anys, la necessitat de proporcionar un alt nivell d'autoorganització, per no dir autogestió, als equips d'atenció primària. S'intentava explorar aquest enfocament en el sector públic després de l'aparició de les controvertides entitats de base associativa dels equips d'atenció primària. Aquell moment també coincidia amb l'interès per la creació d'instituts de serveis hospitalaris i un conjunt d'aproximacions imaginatives de gestió per processos.

Però, malauradament, va arribar la profunda crisi econòmica amb les consegüents restriccions pressupostàries, amb la qual cosa la possibilitat d'imaginació organitzativa va desaparèixer i el treball clínic va tornar a adoptar el més cru model de producció taylorista.

A més a més, es va iniciar una regressió en els conceptes organitzatius i va adquirir força –al nostre entorn– la defensa d'allò que és públic i especialment de la gestió pública, segurament en la pitjor cara: realçar la funcionarització del treballador sanitari, és a dir, els clínics reivindicant el seu paper de funcionaris, segurament amb el lloable objectiu d'assegurar-se el seu lloc de treball.

Resulta sorprenent que, quan ens trobem en un teòric procés de recuperació econòmica, no es torni a plantejar la capacitat, que de ben segur tenen els clínics, de gestionar les seves pròpies carreres professionals. No soc un expert en ciències polítiques, de manera que miraré de ser prudent, però temo que l'actual corrent de crisi en els conceptes més purament liberals hi està influint. L'anomenada crisi de les democràcies liberals que comencem a patir crec que queda ben analitzada a l'excel·lent manifest liberal de The Economist amb motiu del seu 150è aniversari: "L'èxit va convertir els liberals en una elit complaent. Necessiten revifar el seu desig/esperit de radicalisme".

Comencen a aparèixer alguns senyals de resposta, com el posicionament de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) que recentment ha reclamat, entre altres mesures, més autonomia de gestió. I també observem una creixent manifestació de descontentament dels professionals tot i que amb reivindicacions i objectius “clàssics”.

Potser, entre el més interessant hi ha l'aposta organitzativa del National Health Service per “l'acadèmia de lideratge” a la qual des de fa uns deu anys està donant voltes (és interessant visualitzar el vídeo). Al nostre entorn, excepte algunes limitades iniciatives fa uns anys, s'ha avançat molt poc, tot i que actualment sembla emergir alguna proposta, per exemple, en algunes corporacions mèdiques.



En resum: una situació complexa, sense un marc clar ni una orientació, que exigirà propostes i solucions de caràcter molt divers. Esperem i desitgem que s'intensifiqui l'aire fresc que ens arriba i que sigui aprofitat per una nova generació de líders clínics. Evidentment, em refereixo a metges i infermeres, però també a incipients i nous actors i als nous professionals de la salut amb una base formativa diferent, que n'hi ha molts i estan intentant entrar per les finestres que troben obertes.

Cap comentari:

Publica un comentari