dilluns, 19 de novembre de 2018

Les urgències i la gent gran





Reflexions (i proposta) davant la imminent crisi hivernal d'urgències

@varelalaf
Si no s’hi fa res, cada dia que passi les persones vulnerables aniran més a urgències perquè la seva pluripatologia, la presència de certs símptomes de difícil gestió des de casa o la debilitat del seu entorn fan que les trucades al 061 siguin cada cop més freqüents. I així és com els serveis d’urgències dels hospitals esdevenen els camps de refugiats dels sistemes sanitarisUn assaig clínic dut a terme en 24 hospitals francesos, que va incloure més de tres mil persones més grans de 75 anys en situació clínicament crítica, va demostrar que els centres més proclius a ingressar gent gran en unitats de crítics, a més de no reduir-ne la mortalitat a llarg termini, tampoc en va millorar la capacitat funcional ni la qualitat de vida.


Malgrat que hi ha persones grans, o fins i tot molt grans, que es poden beneficiar d’un ingrés en una unitat de crítics, en general les urgències i les UCI no semblen llocs gaire recomanables per a les persones fràgils i, per tant, caldria desplegar totes les estratègies possibles per reduir-ne els ingressos als casos estrictament justificats. Admetent que de vegades les anades a urgències tenen molt de sentit, com quan s'ha produït una caiguda o ha aparegut un dolor toràcic, el més raonable és que com menys hi acudeixin, millor. Com evitar, doncs, els viatges evitables? Segons el NHS anglès, el nombre d’ancians més grans de noranta anys que havien anat a urgències havia augmentat en un 60% en el període 2010-2016, una tendència alcista preocupant donat que una molt bona part d’ells requerien alguna cosa més que radiografies, oxigen i sèrums. Els serveis d’urgències són molt efectius davant d’emergències o d’urgències, però en canvi no tenen respostes apropiades per a les descompensacions socio-sanitàries de les persones molt grans o en fase avançada de malalties cròniques o oncològiques.

Sir Bruce Keogh, ex-Director mèdic nacional del NHS, en una declaracions a The Telegraph, va introduir la idea de la contenció externa, és a dir, fer tot el possible a l'entorn domiciliari per evitar que qualsevol situació crítica o delicada d’una persona fràgil no acabi dins d’una ambulància. La proposta és d’allò més interessant, però com fer-ho? La meva recomanació és que els sistemes d’emergències i els serveis d’urgències defineixin el “codi fragilitat”, de la mateixa manera que ho han fet tan brillantment amb altres codis. Per a la definició d’aquest nou codi caldria un acord previ amb l’atenció primària i els serveis socials comunitaris sobre les respostes més apropiades d’acord amb una avaluació integral de cada pacient, a més de comptar amb la col·laboració de tots els recursos socials i sanitaris disponibles en cada territori. Per tant, el “codi fragilitat” hauria d’oferir una variant de respostes multi-institucionals d’acord amb cada realitat local.

No hi ha cap solució màgica a l’excés d'anades a urgències de les persones grans, però mentre no arriba un anhelat canvi de model, cal evitar que una trucada equivalgui automàticament a un trasllat, i és en aquest punt on el “codi fragilitat” podria ser un instrument valuós. 


Jordi Varela
Editor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada