dilluns, 22 de juny de 2020

Els medicaments, han de costar "el que valen"? Quin és el seu preu just?






Nota dels editors: Aquest post va ser publicat el 24 de febrer, però degut a l'avenç de l'epidèmia que es vivia en aquell moment, creiem que no va merèixer l'atenció habitual dels nostres lectors, per la qual cosa hem decidit donar-li una segona oportunitat.

Hi ha una important tensió entre la promesa d'innovació mèdica i l'accés a uns preus assequibles a aquesta innovació. La introducció de nous medicaments en el mercat a preus cada vegada més alts és percebuda com el principal inductor de l'augment descontrolat de la despesa sanitària a la majoria de països desenvolupats i com un fet que posa en risc la viabilitat d'una correcta atenció sanitària i crea barreres d'accés. Aquesta tendència, que s'havia moderat els darrers anys a causa de l'esgotament del desenvolupament de nous productes mitjançant síntesi química, s'ha tornat a activar amb els nous productes biotecnològics. En molts països, no només als menys desenvolupats, el cost del tractament per a malalties com el càncer pot ser inabordable, bé perquè recau totalment en el pacient o bé perquè el sistema públic que el finança no se'l pot permetre. De manera similar, quan recentment va estar disponible una possible cura per a l'hepatitis C, fins i tot els països d'alts ingressos es van trobar racionant-ne el tractament i buscant maneres de garantir-hi l'accés


D'altra banda, la indústria farmacèutica argumenta que el desenvolupament de nous medicaments és una inversió arriscada, amb llargs terminis de lliurament, resultats científics incerts i entorns polítics canviants que afecten els pronòstics de vendes futures i que, per tant, tot això s'ha de veure reflectit en els preus de venda. Per aquesta raó, la indústria busca la protecció dels governs per tal que bloquegin la competència a través de patents i altres drets d'exclusivitat monopolística, a fi que les empreses puguin fixar amb més facilitat un sobrepreu justificat per la necessitat de finançar l'R+D de nous fàrmacs. 

Gràcies als alts ingressos i a les asimetries d'informació, els laboratoris farmacèutics tenen a més a més una àmplia capacitat d'induir la demanda dels seus productes mitjançant la influència que exerceixen sobre els prescriptors i els pacients. I aquesta influència també s'estén als que n'han d'autoritzar i finançar la prescripció i el consum, a uns preus que els laboratoris tracten de fixar, abans de tot, evitant la capacitat de negociació dels consumidors col·lectius més importants com els serveis públics de salut. La situació comença a resultar inacceptable. Per exemple, un estudi amb 1.500 pacients de 78 països mostra com només el 9% d'aquests considera que les companyies farmacèutiques “tenen preus justos”. Però, quin és el preu “just” d'un medicament?

És difícil assolir un acord sobre una definició única de preu just i, en aquest context, els sistemes de salut han lluitat per aconseguir un equilibri entre l'assequibilitat i la necessitat. El recurs habitual que han proposat tradicionalment els economistes de la salut, referint-se a la disponibilitat a pagar (willingness to pay), per tenir una aproximació real al “valor” d'un medicament és molt difícil de justificar. Els economistes del comportament sabem des de fa temps que la disponibilitat a pagar depèn òbviament de qui és qui acaba pagant la factura i de la necessitat que es crea en un client/pacient respecte a un nou medicament, en un context en què és molt difícil dotar-lo d'informació suficient perquè faci una estimació raonable del valor. És per això que estimar un preu just des de la banda de la demanda és un exercici complicat.

Potser resulta més senzill buscar una definició del preu just des de la banda de l'oferta, tenint en compte els costos de producció. La transparència pot ser un element clau per determinar què és just. No obstant això, no hi ha bases de dades fiables i que no estiguin esbiaixades sobre els veritables costos de desenvolupament d'un nou medicament. Sense dades és difícil acceptar l'argument que, a causa dels costos d'R+D, fins i tot tenint en compte la recerca fallida, els alts preus dels nous medicaments són inevitables. 

A més a més hi ha dubtes empírics seriosos sobre l'efecte positiu de la protecció que atorguen les patents en la innovació farmacèutica. És més, s'argumenta que sota aquesta protecció s'han pogut produir biaixos no sols en la comunicació dels resultats de la recerca, sinó en l'orientació d'aquesta recerca cap a productes en què els interessos comercials podien ser més importants que els interessos de salut pública.

Un monogràfic de The British Medical Journal descriu l'evidència i la recerca addicional que es necessita per equilibrar l'assequibilitat i la innovació. L'Assemblea Mundial de la Salut de 2019 va acordar avançar cap a la millora de la transparència dels mercats de productes sanitaris. La resolució formulada llavors va tenir com a objectiu millorar l'intercanvi públic d'informació sobre els preus reals pagats pels governs i altres compradors de productes de salut i augmentar la transparència amb relació a les patents farmacèutiques, els resultats d'assajos clínics i altres determinants de la fixació de preus al llarg de la cadena de valor, des del laboratori fins al pacient. També va sol·licitar a la secretaria de l'OMS que doni suport als esforços pel que fa a la transparència i supervisi l'efecte d'aquesta en l'assequibilitat i disponibilitat de productes per a la salut.

Precisament, la conscienciació social sobre el problema de sostenibilitat de la despesa pública sanitària mentre es mantinguin preus alts és la raó fonamental d'una ambiciosa iniciativa legislativa popular que busca aconseguir fins a 500.000 signatures per “abordar la manca de transparència i el sistema de fixació de preus” a fi d'obtenir medicaments a un preu just (podeu obtenir més informació aquí). Que la societat estigui informada sobre les causes i els efectes d'un problema, i que mostri capacitat de reacció, és un primer pas important per arribar a un acord més raonable sobre com s'han de fixar els preus dels medicaments.

En un recent informe de la Fundación Alternativas, "Monopolios y precios de los medicamentos: un problema ético y de salud pública", del què Cristina Roure ja ens va parlar en aquest blog, Ramon Gálvez i Fernando Lamata proposen un seguit de mesures a curt termini que podrien establir-se tant en l'àmbit espanyol com en el de coordinació entre diversos governs: "Reducció de preus (fixant-los per cost real i no pel valor considerat); reforç de la capacitat de negociació de les administracions públiques amb l'establiment d'un comprador gran i únic, en lloc de segregar en 17 compradors autonòmics; promoció de modificacions en la legislació europea sobre exclusivitat per poder aplicar llicències obligatòries; augment de la inversió pública directa en R + D; denúncia de vulneracions del Tractat de Funcionament de la Unió Europea en relació amb la competència; promoció de la participació dels professionals sanitaris i recerca de el suport del conjunt de la societat".

Cap comentari:

Publica un comentari