Una de les qüestions més complexes en el món de la salut és dissenyar estructures i processos que conjuguin la qualitat, l’efectivitat i la satisfacció de l'usuari. Per ara ningú no ha trobat el sant grial d’allò que és bo, bonic i barat en sanitat. M'agradaria que ens aturéssim un instant en l'anàlisi del fet essencial de tot sistema de salut: l'acte clínic. El punt de contacte entre pacients i professionals de la salut és la trobada clínica que donarà lloc a una relació terapèutica.
El problema és que avui dia això surt molt car i de moment ningú s'atreveix a automatitzar-ho fent servir tecnologia, algoritmes o intel·ligència artificial. Quan una persona està malalta vol que la tracti una altra persona, i no un robot.
Per això fa anys que els sistemes intenten generar més servei obligant que els seus recursos humans rendeixin més al mateix cost. Però els soferts professionals de la salut no són màquines, tot i que les seves capacitats són molt altes. N’hi ha pocs que s'adonen que hem arribat al límit, de fet, l’hem traspassat.
Si sobrecarreguem les agendes, la trobada clínica se’n ressentirà i, si aquesta no és de qualitat, les cascades de despesa en processos diagnòstics i terapèutics s'incrementaran progressivament. La persona en situació de malaltia, crisi vital o estrès necessita ser escoltada, compresa i acompanyada. Si en comptes d'això l’empenyem a una màquina de pinball sanitari d'alta tecnologia, rebotarà de metge a infermera i de prova en prova fins a ser acomiadada pel sistema sense haver resolt el problema de fons en molts casos. Les reentrades cada vegada són més freqüents i el pacient acumularà episodis en la seva història clínica i noves incursions que empitjoraran els malmesos indicadors de despesa en els diferents nivells.
En l’atenció primària fa dècades que defensem la importància de la medicina narrativa, però no ho hem sabut explicar bé a la ciutadania ni als gestors i polítics. La major part del sofriment humà que arriba al sistema sanitari és producte de l'esdevenir normal de la vida. Problemes de parella, laborals i socials diversos acaben a la consulta del metge de família perquè no hi ha cap altre lloc on acudir. La destrucció de xarxes familiars i personals de convivència i els ritmes de vida urbans, ràpids i centrats en la feina, fan que, quan emmalalteix, la persona experimenti de primera mà el que és la vulnerabilitat.
Ajudar que la persona que pateix pugui elaborar la seva pròpia narrativa davant la seva situació seria el curs d'acció més humà, menys intervencionista i més eficient en un gran nombre de casos. Per a això cal dotar el professional de la salut de formació, capacitació, sensibilitat i temps suficient.
Permetre que cada ciutadà pugui reconèixer els malestars que experimenta inherents al fet de viure i es pugui responsabilitzar del seu maneig i atenció és una prioritat que avui no s’atén i que està comprometent el sosteniment dels sistemes sanitaris. A més del problema de l’augment de la cronicitat i la complexitat, tenim sobre la taula l'increment de sol·licituds d'atenció per a persones sanes que saturen des de serveis d'urgència fins a centres de salut i consultes d'hospital.
Crida l'atenció que ningú no parli d'això i que no es proposin mesures correctores, però —em poden creure— l'excés de consultes per motius susceptibles de ser manejats pel ciutadà està reduint el temps que s'hauria de dedicar al malalt de debò.
¿Serà possible protegir la trobada clínica perquè tingui un mínim de temps i qualitat? Puc imaginar que és possible, però permetre que sigui norma el fet que un metge de família dediqui cinc o sis minuts per pacient és incompatible amb edificar processos narratius de qualitat. Amb bona voluntat no se sostenen estructures tan pesants com les sanitàries.
El problema és que avui dia això surt molt car i de moment ningú s'atreveix a automatitzar-ho fent servir tecnologia, algoritmes o intel·ligència artificial. Quan una persona està malalta vol que la tracti una altra persona, i no un robot.
Per això fa anys que els sistemes intenten generar més servei obligant que els seus recursos humans rendeixin més al mateix cost. Però els soferts professionals de la salut no són màquines, tot i que les seves capacitats són molt altes. N’hi ha pocs que s'adonen que hem arribat al límit, de fet, l’hem traspassat.
Si sobrecarreguem les agendes, la trobada clínica se’n ressentirà i, si aquesta no és de qualitat, les cascades de despesa en processos diagnòstics i terapèutics s'incrementaran progressivament. La persona en situació de malaltia, crisi vital o estrès necessita ser escoltada, compresa i acompanyada. Si en comptes d'això l’empenyem a una màquina de pinball sanitari d'alta tecnologia, rebotarà de metge a infermera i de prova en prova fins a ser acomiadada pel sistema sense haver resolt el problema de fons en molts casos. Les reentrades cada vegada són més freqüents i el pacient acumularà episodis en la seva història clínica i noves incursions que empitjoraran els malmesos indicadors de despesa en els diferents nivells.
En l’atenció primària fa dècades que defensem la importància de la medicina narrativa, però no ho hem sabut explicar bé a la ciutadania ni als gestors i polítics. La major part del sofriment humà que arriba al sistema sanitari és producte de l'esdevenir normal de la vida. Problemes de parella, laborals i socials diversos acaben a la consulta del metge de família perquè no hi ha cap altre lloc on acudir. La destrucció de xarxes familiars i personals de convivència i els ritmes de vida urbans, ràpids i centrats en la feina, fan que, quan emmalalteix, la persona experimenti de primera mà el que és la vulnerabilitat.
Ajudar que la persona que pateix pugui elaborar la seva pròpia narrativa davant la seva situació seria el curs d'acció més humà, menys intervencionista i més eficient en un gran nombre de casos. Per a això cal dotar el professional de la salut de formació, capacitació, sensibilitat i temps suficient.
Permetre que cada ciutadà pugui reconèixer els malestars que experimenta inherents al fet de viure i es pugui responsabilitzar del seu maneig i atenció és una prioritat que avui no s’atén i que està comprometent el sosteniment dels sistemes sanitaris. A més del problema de l’augment de la cronicitat i la complexitat, tenim sobre la taula l'increment de sol·licituds d'atenció per a persones sanes que saturen des de serveis d'urgència fins a centres de salut i consultes d'hospital.
Crida l'atenció que ningú no parli d'això i que no es proposin mesures correctores, però —em poden creure— l'excés de consultes per motius susceptibles de ser manejats pel ciutadà està reduint el temps que s'hauria de dedicar al malalt de debò.
¿Serà possible protegir la trobada clínica perquè tingui un mínim de temps i qualitat? Puc imaginar que és possible, però permetre que sigui norma el fet que un metge de família dediqui cinc o sis minuts per pacient és incompatible amb edificar processos narratius de qualitat. Amb bona voluntat no se sostenen estructures tan pesants com les sanitàries.
Bibliografia:
- CHARON, Rita. Narrative medicine: a model for empathy, reflection, profession, and trust. Jama, 2001, vol. 286, no 15, p. 1897-1902.
- CHARON, Rita. Narrative medicine: Honoring the stories of illness. Oxford University Press, 2008.
- Mann K, Gordon J, MacLeod A. Reflection and reflective practice in health professions education: a systematic review. Adv Health Sci Educ Theory Pract 2009;14(4):595-621.
- Shapiro J. Narrative Medicine and Narrative Writing. Fam Med 2012;44(5):309-11.
Enllaç al Blog "La consulta del Doctor Casado"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada