dilluns, 17 de febrer de 2020

Pressupostos contra la innovació








Double Bind de Juan Muñoz
Els pressupostos són un instrument comptable que garanteix que les despeses s’ajustin als ingressos. Es tracta d’una eina universal, útil, però limitada, i per això la majoria d’empreses la complementen amb altres mètodes d’anàlisi econòmic-financer més refinats. A la funció pública, incomprensiblement, la comptabilitat pressupostària ocupa una posició hegemònica, com si no li importés que el sentit de les seves partides estigui genuïnament allunyat de la realitat de les despeses que pretenen controlar. Per exemple, el capítol 1, el de personal, consolida plantilles, al marge del seu rendiment, el capítol 2 fa el seguiment de les despeses en béns i serveis sense tenir en compte la seva funcionalitat i, per altra banda, les inversions venen marcades per estratègies polítiques que massa sovint no encaixen amb les necessitats locals.


El paradís dels pressupostos lliscants

Els interventors, com a guardians de les essències, mantenen el control ferreny dels pressupostos, malgrat els indicis evidents de la desconnexió que tenen de la realitat, ja que la majoria d’institucions públiques s’han instal·lat en un món que el podríem qualificar com el de la ficció lliscant.


Per entendre el que vull dir, només cal donar un cop d’ull a les xifres que l’Institut Català de la Salut (ICS) ha penjat a la seva web, les quals mostren que l’any 2016 la institució va tancar els comptes amb una xifra de 2.819 M€, mentre que, l’any següent, el 2017, en va pressupostar 2.634 M€
(185 M€ per sota del tancament real). No fa falta ser un linx per adonar-se que, en un entorn lliscant, el control pressupostari deu estar lluny de controlar res, malgrat que, això sí, al final els comptes sempre quadren, com exigeix la llei, sempre que es miri cap a un altre cantó quan es llença el dèficit de l’any al contenidor del deute públic.

Els gestors públics i els paranys pressupostaris

El paradís dels pressupostos lliscants s’ha estès per la geografia de la sanitat pública espanyola, com ho fa el no-res a la història interminable. Val a dir, doncs, que la capacitat que tenen els gestors per empènyer innovacions és nul·la, ja que qualsevol eficiència que se’ls passi pel cap, en comptes d’anar als estalvis, anirà a reduir el dèficit. Per explicar-ho més bé, m’he inspirat, aquest cop, en els pressupostos de diversos serveis autonòmics de salut, a partir dels quals he dissenyat un escenari pressupostari per a un hospital públic “imaginari”. Imaginem que el gerent del centre, a l’octubre de 2018 presenta un pressupost de 400 M€ i, amb aquesta xifra ja aprovada, l’hospital comença a treballar el primer de gener de 2019. Ara bé, quan arriba el mes de març, des de serveis centrals l’avisen que el tancament real de les despeses del 2018 va ser de 450 M€. O sigui que, en plena primavera, l’equip de direcció sap que el pressupost amb el que treballen és un 12,5% inferior al que van gastar l’any anterior. Què passarà a l’octubre del 2019? Doncs que es prepararà un pressupost per al 2020 de 420 M€, un 5% superior al pressupost de l’any anterior, però netament per sota de la realitat.



La il·lusió dels contractes

Una bona part de la provisió de serveis públics, fins i tot dels de gestió directa, es fa sota un règim de contractes, en el qual el finançador regula els serveis que s’han de prestar, tant la seva quantitat com la seva qualitat, i per això s’esmercen tota mena de tecnicismes que no fan més que augmentar burocràcies estèrils, donat que, al final, el que compta de debò és que els proveïdors saben que compten amb una "xifra global" que actua com a sostre de despesa, la qual cosa, de fet, converteix el règim contractual en pressupostari. I l’efecte lliscant? Els proveïdors contractats tampoc se n’escapen, donat que no és fins a la tardor, i sovint a exercici vençut, quan reben la notificació de la “xifra global”, qüestió que fa que els gestors viuen tot l’any amb la por d’un mal tancament dels comptes. 

Sense marges per a la innovació

Donades les circumstàncies, un exercici rere l’altre, els gestors públics van a treballar cada dia amb la pressió de la reducció de les despeses, mentre que les innovacions, per inspiradores que siguin, són sempre sospitoses d’empitjorar el seguiment pressupostari. Aquest mirada a curt termini deixa les institucions sanitàries en mans de controls, no només ineficients en ells mateixos, sinó que llasten un sistema sanitari estructuralment incapaç d’adaptar-se a les necessitats reals de la societat actual.

Per posar alguns exemples: la incorporació de l’experiència dels pacients, les reformes de l’atenció primària, la integració de serveis sanitaris i socials, la millora de la seguretat dels pacients, l’incentiu a les pràctiques clíniques de valor o la incorporació de la intel·ligència artificial, són alguns dels reptes impensables d’abordar en el paradís dels pressupostos lliscants.


Jordi Varela
Editor

Cap comentari:

Publica un comentari