Sovint els professionals sanitaris ens enfrontem al procés evolutiu que condueix a una situació de fi de vida inevitable. Per als especialistes d’atenció primària i d’algunes especialitats hospitalàries, la gestió d’aquesta situació forma part de les competències bàsiques o habilitats clíniques fonamentals (o així hauria de ser). Les cures de final de vida es realitzen en el període previ a la mort, quan es reconeix per part de tots els involucrats que la mort és inevitable. En aquest punt hi ha moltes coses a fer i moltes decisions a prendre.
És indiscutible que a causa dels avenços en medicina, el procés de morir es pot allargar de forma significativa. En aquest punt, i amb l’ajuda de l’equip d’atenció primària, els pacients acompanyats de les seves famílies i amics poden fer front a les decisions sobre l’atenció al final de la seva vida expressant pensaments valors i desitjos per assolir una “bona mort” (una mort digna). Aquest és el moment d'afrontar l’ús de mesures per allargar la vida (suport vital mecànic, tractaments agressius…), i entre d’altres a on es vol rebre l’atenció final (morir a casa en el propi llit o no). Tota aquesta informació queda recollida a Catalunya en el Pla d’Intervenció Individualitzat i Compartit (PIIC) a la història clínica compartida del pacient que poden visualitzar tots els proveïdors dels sistema sanitari públic que intervenen o poden intervenir en l’atenció del pacient. Tot i tota aquesta tasca, sovint hi ha situacions que obliguen a repensar i modificar el PIIC, fent d’aquest un document dinàmic i adaptable a les necessitats i circumstàncies del pacient.
