dimecres, 26 de febrer de 2014

Volem anar a la lluna








Massa sovint tinc la impressió que el ritme trepidant que imprimim a les coses que fem ens fa discutir quasi exclusivament el què i el com i ens oblidem del perquè. Simon Sinek, en un llibre interessant, "La clau és el perquè”, afirma que si es vol aconseguir un èxit durador en un projecte s’ha de tenir clar, des d’un bon començament, el perquè.

Aquesta pregunta: Per què, ara? la vaig haver de respondre fa un any a un metge que feia molt de temps que es dedicava a atendre pacients amb malalties cròniques. Per què ara hem de tornar a pensar en els pacients amb malalties cròniques, si ja fa tants anys que ens hi dediquem? Les preguntes òbvies de vegades et fan trontollar. Després de donar-hi un parell de voltes se’m van acudir set raons per insistir en l’atenció als pacients amb malalties cròniques:
  • Impacte social: l’Assemblea General de les Nacions Unides es va ocupar de les malalties cròniques el 2011 (abans només ho havia fet per parlar de la SIDA). 
  • Impacte assistencial, tant a l’hospital com a l’atenció primària. 
  • Finançament que incentiva les alternatives a l’ingrés o penalitza pels anomenats ingressos evitables
  • Transparència. Els nostres resultats els veurà tothom. 
  • Atenció a les persones més vulnerables: en el gran grup de pacients amb malalties cròniques hi ha un percentatge molt elevat de persones grans, o pobres, o que viuen soles o una combinació d’envelliment, pobresa i soledat que és devastador (si només hagués de triar un perquè, sense dubte triaria aquest
Posteriorment vaig afegir un parell més de perquès, més estratègics segurament: l’atenció als pacients amb malalties cròniques com a palanca de canvi i com a posicionament de cara al futur. Però per ser francs, amb aquesta relació de perquès no reflecteixo els més personals. En el moment de fer front a problemes complexos potser hauríem de respondre als perquès més personals. Poden ser molt diversos, però els grans projectes o els grans reptes personals, com a mínim tenen un parell de perquès absolutament irrenunciables.

John Kennedy, el 12 de setembre de 1962, a la Rice University va compartir el propòsit d’anar a la lluna en el curs dels propers 10 anys. I va explicar clarament els perquès: perquè no és fàcil, tot el contrari el projecte val la pena precisament perquè és molt difícil, i perquè ens posarà a prova. Dos bons motius per tirar endavant un projecte: és difícil i ens posem a prova. Si fos fàcil potser ja ho hauríem fet abans i posar-nos a prova és deixar de banda els mèrits passats i apostar d’una manera clara per la innovació, l’exposició pública i els beneficis de la crítica.


Cap comentari:

Publica un comentari