Paral·lelismes entre pandèmies i efecte espectador

Recordo com, només unes setmanes abans de la declaració de l'estat d'alarma, miràvem primerament la Xina i més tard Itàlia amb estupefacció i incredulitat, com si el que hi passava no fos cosa nostra, com a mers espectadors. Potser pensàvem que les fronteres podrien protegir-nos del contagi o, si més no, tindríem temps per avançar-nos-hi i fer-ho millor que els xinesos o els italians. Quan vam passar a l'acció, els nostres plans de contingència sanitaris encara frescos van ser anorreats en menys de 48 hores per un tsunami que ens va conduir directament al terreny de la improvisació. 

La lliçó que ens donen els més vulnerables

Retrat de Jeanne Calment,

suposadament la dona més gran

del món

Ara que veiem planar damunt nostre, frustrats i amb un cert sentiment d’impotència, la segona onada de la pandèmia de COVID-19 no puc evitar un missatge d’optimisme: sembla que les persones grans, a casa seva, han resistit i superat el confinament molt millor del que es pensava. 

No cal ni dir que la pandèmia, encara que transversal, no és gaire democràtica: tots la patim, però també ha eixamplat clarament les desigualtats socioeconòmiques, de gènere i lligades a l'edat i a la fragilitat. L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS) n’ha evidenciat l’impacte amb relació a les desigualtats socioeconòmiques. També és evident que les dones, afectades especialment pel tancament de les escoles i la cura dels fills i amb una posició laboral ja prèviament desavantatjosa, s’han endut les pitjors conseqüències del confinament. A més a més, han hagut d’assumir un rol de cuidadores de les seves parelles o de les persones grans quan les cuidadores professionals han desaparegut a causa del confinament. Els efectes de la pandèmia han estat devastadors per als ancians pel que fa a l’increment de mortalitat, especialment els més fràgils (persones ingressades en residències), amb manca de tests diagnòstics i amb l’aplicació massa sovint de criteris discriminatoris per accedir als recursos sanitaris, encara més en el cas de persones especialment vulnerables com les que pateixen demència.

Aconseguirà la tecnologia ser l'aliada d'una pràctica clínica més humana?

Amb motiu del 75è aniversari de la creació de les Nacions Unides se celebra a la xarxa, els dies 22 i 23 d'octubre, el III Congrés Mundial de Dret Digital amb el lema “Una nova evolució dels drets humans”. En aquest congrés es debaten, entre altres qüestions, aspectes relatius al dret a la salut i a les conseqüències de la irrupció dels entorns digitals. El dret a la salut i l'accés a l'educació són probablement, en el nostre medi, els dos màxims exponents de la cohesió social que permet que, en una societat tan diversa i amb tanta asimetria, hi pugui haver convivència gràcies a l'existència de determinats drets que estan a l'abast de tothom. Tots sabem que un element fonamental i de gran importància en el dret a la salut és com afecten la salut de la població els condicionants socials. Les decisions polítiques, tan posades en dubte aquests dies amb la crisi de la COVID-19, són molt importants atès que amplifiquen a gran escala els beneficis o els perjudicis, tant en funció de factors biomèdics com sociodemogràfics, encertats o no. 

Funcionen els incentius econòmics per millorar l'adherència al tractament?

Laura Diego del Río i Pedro Rey

L'eficàcia d'un tractament depèn tant del fet que el prescriptor estigui encertat en el diagnòstic i en les seves recomanacions, com que el pacient compleixi les pautes del tractament que li han indicat. La falta d'adherència al tractament és un dels grans problemes relacionats amb els medicaments perquè té un efecte directe tant en l'efectivitat del tractament com en els costos sanitaris. S'estima que en el conjunt de pacients amb malalties cròniques, l'adherència no supera el 50% i que l'incompliment encara és més gran en determinades malalties, com les psiquiàtriques, en les quals es considera que només el 25% dels pacients segueixen el tractament prescrit. 

Rebel·lió a les empreses: és l’hora dels professionals

Joost Minnaar i Pim de Morree, en el llibre que acaben d'editar, “Corporate Rebels, make work more fun”, expliquen que, a l’estiu de 2015, tot prenent una cervesa en una terrassa de Barcelona, van decidir que n’estaven farts de ser tractats com a criatures a les empreses on treballaven. Van penjar els hàbits i es van llençar a viatjar per veure com funcionaven de debò les empreses que havien apostat per confiar més en les capacitats dels seus treballadors, que no pas en el control dels processos. Fruit de la inspiradora cervesa barcelonina, no només van deixar les seves feines sinó que van crear un blog, “Corporate Rebels”, i van generar una llista d’empreses innovadores, tant des del punt de vist organitzatiu com laboral. Ara bé, no es pensin que el viatge iniciàtic dels dos joves holandesos va de promoció de startups, sinó que va de veure com es poden transformar les empreses des de baix.

La pandèmia i l'agonia de l'atenció primària

Agraeixo la fotografia a Xavier Blancafort, així com els seus suggeriments, que
també agraeixo a Laia Riera i Vicente Giner.

La COVID-19 ha suposat una veritable prova d'estrès per al conjunt de la sanitat espanyola, especialment per als serveis d'atenció primària (AP) ‒particularment a les fases més avançades de la pandèmia‒ i per als dispositius de salut pública (SP) en general, tot i que aquests no acostumen a ser objecte de valoració gairebé mai, si bé tots hem pagat les limitacions i deficiències que presenten. Ja fa temps que aquests dos nivells del sistema nacional de salut van decaient tal com il·lustra ‒malgrat que això no sigui al meu entendre el pitjor‒ el descens continuat de la proporció del pressupost sanitari públic que els correspon, especialment a l'SP que no arriba al 2% del total. És evident que la proporció de la despesa no és un indicador prou precís de l'eficiència dels esforços ni, sobretot, del valor que la seva activitat aporta a la millora i el manteniment de la salut de la població. Per això considero més greu l'absència d'estratègies sanitàries i, encara pitjor, de polítiques públiques saludables, ja que les apel·lacions a la salut en totes les polítiques han estat sobretot retòriques. Polítiques públiques saludables que haurien d'incloure naturalment la política sanitària, de manera que aquesta pogués contribuir efectivament a la promoció i protecció col·lectiva de la salut comunitària, com un element més juntament amb la política educativa, laboral, urbanística, econòmica, etc. 

Els hospitals americans més famosos suspenen en lideratge cívic

Lown Institute és una organització independent promotora de Right Care Alliance i que ara lidera Lown Institute Hospitals Index (LIHI), una iniciativa que pretén avaluar els hospitals nord-americans en funció d'una nova mètrica basada en el valor, un assumpte realment innovador. Segons Vikas Saini, president de Lown, es tracta d'oferir a la societat un benchmarking que vagi més enllà de la comparació de l'eficiència de les estructures hospitalàries, per centrar el focus en el valor que aquestes costoses organitzacions aporten a la salut de les comunitats a les quals serveixen.

6 recomanacions per millorar la nostra formació online

Imatge de Julian Lefebvre a Pixabay

La tardor és temps de tornar a les rutines, entre les quals es troben les activitats formatives i docents en el camp de la salut. Preservar la seguretat dels professionals continua sent una prioritat que ens obliga a plantejar alternatives a les habituals trobades presencials, sessions clíniques, reunions, etc. Els seminaris online o webinars han sorgit com a proposta alternativa i, veient l'avenç de la pandèmia, potser convindria estandarditzar-los i reflexionar sobre el seu format i continguts, com també sobre la seva relació amb la indústria farmacèutica, que n'està promovent molts, i finalment amb les organitzacions sanitàries que han vist en l'horari de tarda de moltes d'aquestes trobades virtuals una "oportunitat" per traslladar accions formatives al temps lliure dels professionals. 

Una pandèmia d'emocions i infoxicació

Tot i que continuem a l'huracà pandèmic, el temps transcorregut des de la primera onada ens permet una anàlisi amb perspectiva. Es van cometre errors durant la gestió d'aquesta i, veient la situació actual, podríem concloure que no n'hem après gaire. Seria complicat establir un criteri d'actuació perquè tenim opinions diferents sobre la manera de corregir, afrontar o esquivar els errors comesos. Probablement, cadascun de nosaltres implantaria mesures correctores diferents de les actuals. Tots tenim un epidemiòleg en el més profund del nostre ésser.

Defensar

Tothom defensa alguna cosa, principalment el seu interès. En el món sanitari on em moc també passa i és molt comú que aquests interessos topin entre si i enfrontin unes categories professionals amb les altres o els que pensen d'una manera amb aquells que pensen el contrari. De fet, aquesta divisió ha estat una de les principals raons que explica que s'hagin consentit uns alts nivells de maltractament institucional a professionals sanitaris en el nostre medi.