Avançant en el valor de l’atenció primària

A finals d’abril de 2016 es va publicar un informe del parlament britànic sobre l’atenció primària de salut al National Health Service (NHS). En aquest informe es reflecteixen els aspectes més rellevants de l’atenció primària com són la vivència de l’atenció (satisfacció, accessibilitat, conflictivitat laboral i qualitat), nous models d’atenció, la construcció d’un nou equip de treball i el finançament. A mesura que es va llegint l'informe, i salvant algunes diferències que hi ha entre el model d'atenció primària de la Gran Bretanya i el nostre, el primer que destaca és la capacitat que tenen a allà per fer una valoració autocrítica i publicar-la. En el nostre entorn és infreqüent que es publiquin valoracions autocrítiques que comprometin i alineïn professionals, gestors i polítics en la millora dels serveis.

No comentaré tot l’informe, no és la voluntat d’aquest post, però destacaré alguns aspectes, pel gran paral·lelisme que hi ha amb el nostre sistema de salut. És inqüestionable que l’atenció primària és on es fa el nombre més nombrós i important de contactes dels ciutadans amb el sistema de salut, que com el nostre han fet l’aposta de ser sistemes nacionals de salut (SNS) amb cobertura universal. En aquest sentit, amb dades del CatSalut, la població atesa a la Regió sanitària de BCN, l’any 2014, es va situar en el 74% (fracció de la població de referència que almenys ha estat atesa un cop en el darrer any). Pels que no estiguin avesats a aquesta dada, significa que el 74% de la població, almenys ha contactat un cop amb el seu metge o infermera de capçalera. Una altra dada important de l’informe de la Regió Sanitària és que els que contacten, ho fan un mitjana de més de 7 cops en un any amb el seu equip de capçalera. Però aquesta darrera dada tot i que dóna idea de pressió assistencial, sobretot explicita una possible oportunitat en la gestió organitzativa, que per començar a afrontar-la cal respondre a la següent pregunta: "Cal que els pacients es visitin més d'1 cop cada dos mesos a l'any?"

La dificultat en l’accés per a una cita amb els professionals de capçalera de l’atenció primària és un motiu de preocupació per a molts ciutadans, especialment per aquells que treballen de dilluns a divendres. Per a situacions viscudes com a no demorables pel ciutadà, la resposta de l’equip d’atenció primària en el nostre entorn és molt àgil, però malauradament en un percentatge molt alt d’ocasions la resposta no és donada pels professionals de referència. El problema en l’accés és fonamentalment per a les cites programades (cites prèvies concertades no urgents) que en un percentatge molt alt són superiors als tres dies, sobretot en entorns urbans. En aquest punt hi ha mesures organitzatives internes (no depenen de finançament ni de l’entorn) dels equips d’atenció primària que quan s’apliquen, millora l’accessibilitat: citar des de la consulta els dies de menys pressió, usar eines de consulta no presencials, treballar estretament i en equip amb la resta de professionals sanitaris i no sanitaris…

L'accessibilitat és la garantia de l'equitat i la base del funcionament del sistema sanitari públic, perquè les barreres en l'accés, sempre penalitzen els mateixos grups de població, els que tenen menys recursos i els més malalts, però també a les persones que viuen a l'àrea rural, a les dependents, a les dones majors de 65 anys i a la infància, que tenen una situació social i de salut més vulnerable. A la figura annexa es poden veure de forma esquemàtica les mesures de qualitat definides per avaluar la qualitat del sistema sanitari que he extret d’un document de la Junta de Andalucía.

Esquema conceptual para la Evaluación de los Resultados y la Calidad del Sistema Sanitario Público de Andalucía. 2012.

Tot i el que es menciona anteriorment, hi ha motius per a l’optimisme. Arreu hi ha experiències innovadores que han demostrat que milloren l’accessibilitat del ciutadà i proporcionen gran satisfacció a professionals i ciutadans. Experiències que van encaminades a donar valor a tots els professionals que treballen a l’atenció primària, sanitaris i no sanitaris. En aquest blog tenim algun exemple publicat com el dels companys del CASAP.

Un dels grans problemes que tenim en comú amb l'atenció primària del NHS a resoldre des del compromís polític i l'efectivitat gestora, és tirar endavant polítiques que facilitin la formació i el desenvolupament i estratègies per retenir professionals a l'atenció primària i a la comunitat, professionals especialistes en atenció primària i comunitària que treballen en equips multidisciplinaris amb l'objectiu de donar una atenció més integrada i resolutiva. Això s'aconsegueix millorant les eines que facilitin la comunicació no presencial (entre professionals i amb els ciutadans), la presència activa en les universitats, amb agències que facilitin i potenciïn la seguretat i la qualitat i indefectiblement millorant el finançament.

En un post recent, el Dr. Varela ens proposava, a partir de d’un informe d’un Comitè d’Experts del NHS, 8 propostes de futur per a l'atenció primària, que comparteixo totalment i que complementen el breu anàlisi exposat de l’informe del parlament britànic. Per acabar, els deixo un vídeo de 12 minuts de l'exconseller de salut del govern basc, Rafael Bengoa, en el que, entrevistat per Jordi Évole, opina i dóna pistes de per on poden anar les coses per avançar en el sistema sanitari públic, totalment opinable, però inevitablement invita a la reflexió.