divendres, 10 de maig de 2019

Iatrogènia i esgotament dels metges








La preocupació pel burnout dels professionals sanitaris no està relacionada exclusivament amb la problemàtica dels recursos humans, tot i que en el nostre àmbit tinguin una importància cabdal atesa la naturalesa del sector, que té una marcada dependència de la mà d'obra professional. Els problemes de recursos humans afecten el normal funcionament de les institucions proveïdores i, sobretot, comporten conseqüències greus en la qualitat de la feina desenvolupada. 


I, com és ben sabut, una de les dimensions de la qualitat sanitària és, precisament, la seguretat dels pacients, la qual lògicament pot veure's afectada pel desencant i el desgast dels professionals. Fa un parell d'anys, Carolyn Dewa i els seus col·laboradors (1) van dur a terme una de les primeres revisions publicades sobre la qüestió malgrat que només van aconseguir incloure 12 articles de les 4.114 cites identificades. Tot i que els seus resultats suggerien una moderada associació entre el burnout i la seguretat relacionada amb la qualitat assistencial, la troballa no era prou concloent des del punt de vista acadèmic. 

Fa poc menys de sis mesos que Maria Panagloti i el seu grup de recerca han publicat una metanàlisi (2) que referma la hipòtesi anterior i estima que el burnout dels metges està associat a una probabilitat més elevada –gairebé el doble– d'esdeveniments relatius a la seguretat. Dels 47 estudis seleccionats pels autors entre 322 de valorats entre més de 3.000 d'identificats, només en un trobem una odds ratio inferior a la unitat, és a dir que el sentit de l'associació seria el contrari, com més burnout, menys incidents. Cal remarcar que aquest estudi s’ha fet en residents de primer any, als quals és previsible que el burnout els afecti de manera diferent que als professionals més experimentats. Per contra, dos estudis ultrapassen notòriament la intensitat de l'associació en el sentit positiu, com més burnout, més incidents. Un dels treballs, amb 250 residents de pediatria, estima que la probabilitat d'incidents és set vegades més alta si hi ha burnout. En el segon estudi, aquest amb més de 1.500 anestesistes, la probabilitat que tinguin algun incident de seguretat és sis vegades superior entre els afectats pel burnout

Entre altres troballes d'interès també convé assenyalar que en desagregar algunes de les dimensions del burnout, com ara el grau de compliment professional o l'esgotament emocional, aquestes facetes per separat també s'associen a una probabilitat més gran de provocar incidents en la seguretat dels pacients. L'article reconeix així mateix una associació negativa, i més intensa que l’anterior, del burnout amb el grau de satisfacció dels pacients que la que era previsible esperar. També es detecta una associació negativa del burnout amb el grau de qualitat assistencial a conseqüència d'un exercici professional deficient. 

La tendència creixent a deixar la professió s'associa al desgast laboral, que als Estats Units tot sovint es relaciona amb l'aplicació de les noves normes de registre de la informació clínica –particularment les de l'American Reinvestment and Recovery Act de 2009–, algunes de les quals s'originen a l'informe de l'Institute of Medicine, To err is human. Tot plegat conforma el que, en paraules de Donald Berwick, ha estat la segona era mèdica dominada per les "recompenses, sancions i pagaments per compliment", una època de reduccionismes que pretenien esmenar l’etapa anterior de dominació professional, però que cal superar decididament (3).



Bibliografia

1. Dewa CS, Loong D, Bonato S, Trojanowsky L. The relationship between physician burnout and quality of healthcare in terms of safety and acceptability: a systematic review. BMJ Open 2017; 7: e015141. doi:10-1136/bmjopen-2016-015141.
2. Panagloti M, Geragthy K, Johnson J et al. Association between physician burnout and patient safety, professionalism, and patient satisfaction. A systematic review and meta-analysis. JAMA 2018; 178: 1317-30. 
3. Berwick DM. Era 3 for Medicine and Health care. JAMA 2016; 315: 1329.


Cap comentari:

Publica un comentari