divendres, 17 de maig de 2019

La disrupció no és mai a la punta de l’iceberg








Pinterest
Per atzar, fa un parell d’anys vaig trobar unes imatges de Gediminas Pranckevicius, un dissenyador gràfic lituà. Algunes d’aquestes imatges presenten una part superior (petita) en què descriu escenes convencionals, però la resta de la imatge (la part inferior) és d’una complexitat molt gran. La metàfora és automàtica: hi ha vida (extraordinària) a la part submergida de l’iceberg.


A la part submergida de l’iceberg es produeixen canvis disruptius que, en poc temps, canvien la imatge de la superfície visible. El taxi és un servei que està canviant d’una manera molt profunda. La premsa digital en dona algunes pistes. A Nova York sembla que hi ha deu vegades més taxis alternatius que taxis convencionals, la qual cosa ha provocat una disminució dels ingressos dels taxistes (de quasi el 30%), una disminució del valor de les llicències i un impacte negatiu en el trànsit a causa del gran nombre de vehicles que circulen sense passatgers. Es tracta d’un problema important des de molts punts de vista i el més impressionant és que aquests canvis profunds s’han produït en menys de quatre anys.

Quan s’extrapola  aquesta situació al món de la sanitat i es parla de l’impacte de la digitalització –o de la tecnologia en general–, molts col·legues diuen que la disrupció en el camp de la salut mai no serà tan radical ni tan ràpida.

Molts professionals sanitaris opinen que aquests canvis disruptius no es produiran en el món de la salut. Potser no. Però la rifampicina es va introduir el 1973 i els sanatoris antituberculosos van tancar el 1981. El TAC cerebral va arraconar l'EEG i els macròlids van erradicar l’Helicobacter pylori i van portar a la vitrina de la història la vagotomia selectiva. O la irrupció de la cirurgia laparoscòpica. Tots aquests canvis es van disseminar en molt poc temps. Si això no són disrupcions potser n'hauríem de revisar la definició.

Les organitzacions sanitàries es preocupen permanentment del futur. Les aproximacions solen ser sòlides i ben argumentades i les propostes volen ajustar les necessitats a la capacitat (econòmica i humana) per resoldre els reptes pendents. L’estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC) és una d’aquestes aproximacions al futur. Aquests marcs conceptuals són necessaris, però la pregunta clau és: són suficients? Parlem de la punta de l’iceberg (d’allò que és evident) o de les nou desenes parts invisibles? 

Em sembla que hi ha molts elements per sota del pianista de la imatge de Pranckevicius. Gosaria identificar-ne tres:

a) La perspectiva de la ciutadania. Hi ha bones propostes de participació de la ciutadania que han fet l’AQuAS (2015) i el marc de la participació ciutadana en salut (Departament de Salut, 2017). Però és crucial pensar de quina manera s’incorporarà la perspectiva ciutadana als models de transformació del sistema de salut. Diem el mateix els sanitaris i els ciutadans quan parlem d’integració? La integració inclou la gestió del temps i el flux d’informació en el món real? És clau no fer suposicions  quan parlem dels interessos de la ciutadania.

b) De quina manera influiran les dades (l’ús massiu de dades) en el disseny dels serveis? Ping An Good Doctor és una plataforma de salut xinesa (amb més de 200 milions d’usuaris) que combina la tecnologia mòbil i la intel·ligència artificial per oferir serveis de salut. Ha instal·lat unes cabines de 3 m2 que ofereixen diagnòstics de salut sense professionals sanitaris i accés immediat a fàrmacs bàsics (One-Minute Clinic Booths). Un vídeo del Dr. Jay Davisson comenta algunes idees interessants sobre el fet que la intel·ligència artificial assumeixi tasques de professional sanitari. La tecnologia oferirà respostes que ni tan sols ens podem imaginar. I no entro a valorar-ne la “qualitat”.

c) La conseqüència lògica de la irrupció del món de les dades i de la intel·ligència artificial ens porta a la pregunta de fins a quin punt les màquines faran feines que ara fem els humans o fins a quin punt la interacció íntima entre l’ésser humà i la màquina canviarà la pràctica assistencial. Hi ha algunes respostes inquietants en el llibre To Be a Machine de Mark O’Connell.  Les màquines (la tecnologia) compensaran la fragilitat del cos humà? Hem de començar a pensar en els cíborgs?

Potser, al final, si volem preveure el futur, hauríem de formular la pregunta al revés: quines feines no faran les màquines? Alguns autors diuen que als humans encara ens queda l’empatia, la creativitat i la intuïció... almenys de moment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada