divendres, 19 de juliol de 2019

Innovació farmacèutica, al servei de qui?













La despesa farmacèutica, que a Catalunya va superar els 2.500 milions d'euros el 2018, creix a un ritme desenfrenat i està tensionant seriosament el sistema sanitari i disminuint altres partides com la de personal i la de renovació d'equips i instal·lacions, encara més necessàries després d'una llarga etapa de retallades en sanitat. Quico Puigventós, farmacèutic d'hospital jubilat –tot i que actiu com el qual més– i coautor del llibre Medicamentos: ¿derecho o negocio?,(1) assenyalava recentment que amb els més de 550 milions d'euros d'increment de la despesa farmacèutica a Catalunya els darrers cinc anys es podrien haver contractat 11.000 professionals sanitaris.



El problema està relacionat, per descomptat, amb el creixement exorbitant del preu dels medicaments, que compromet l'accessibilitat a tractaments necessaris i la sostenibilitat del sistema, però també amb la sobremedicació de la població amb medicaments que no necessita i que li causen més danys que beneficis.

Sobrepreu dels medicaments

La trobada amb el meu col·lega Quico Puigventós, a més d'agradable, va ser molt fructífera. Em va parlar d'un excel·lent informe de la Fundació Alternativas que els recomano: “Monopolios y precios de los medicamentos: un problema ético y de salud pública”.(2) Els autors, Fernando Lamata i Ramón Gálvez, analitzen l'amenaça que l'escalada del preu dels medicaments suposa per a la sostenibilitat financera del sistema i les seves causes i, cosa encara més interessant, formulen un conjunt de propostes molt valentes.

Segons aquest informe, la causa del desequilibri rau en el monopoli abusiu que els governs atorguen a la indústria farmacèutica mitjançant el sistema de patents i altres mecanismes d'exclusivitat que s'apliquen a partir dels anys setanta-vuitanta a Europa i encara abans als Estats Units. L'objectiu inicial de la concessió de patents al sector farmacèutic era establir un “sobrepreu” (possibilitat de fixar un preu molt superior al cost de producció) durant el període de protecció, que es justificava en principi per la necessitat de finançar la recerca i fomentar la innovació en benefici de la societat. Tanmateix, segons els autors, el resultat no ha estat el que suposadament es buscava, si més no per a la societat.

No hi ha evidència que les patents hagin augmentat la innovació que la societat necessita. De fet, a Alemanya, abans de l'existència de patents la innovació era superior a la dels Estats Units on ja s'aplicava. Gran part de les patents presentades se centren en millores menors de patents anteriors, o en la recerca d'indicacions marginals i no a solucionar problemes urgents com la manca d'antibiòtics contra microorganismes multiresistents, per no parlar de les malalties oblidades que causen milions de morts al món, o el desproveïment creixent de medicaments barats que constitueixen l'única alternativa per a alguns pacients.

En les etapes preclíniques, gran part de la innovació es desenvolupa en universitats i centres de recerca finançats amb fons públics. El “sobrepreu” sobre els costos de producció supera amb escreix la inversió real en innovació, de manera que una bona part es dedica al màrqueting (és a dir formació mèdica continuada, finançament d'agències reguladores, associacions de pacients, líders d'opinió, etc.). La resta passa a engrossir els beneficis dels accionistes de les empreses farmacèutiques i la remuneració dels seus executius. Coincidint amb la generalització del sistema de patents, els beneficis sobre les vendes de la indústria farmacèutica van créixer fins a assolir el 22%, molt per damunt del sector industrial que continuava en el 5-7%.(2)

El problema no afecta només les arques públiques, sinó que en bona part també l'estan pagant els pacients mitjançant restriccions en forma de copagaments o desfinançament de medicaments necessaris que l'administració ha anat imposant per poder pagar la factura farmacèutica i que impedeixen l'accés al medicament prescrit pel metge a dos milions de persones a Espanya, segons ens explica Fernando Lamata en aquest vídeo de poc més d'un minut.



En el seu informe, Lamata i Gálvez plantegen com a objectiu final arribar a signar un conveni internacional per a l'accés als medicaments que, en les seves pròpies paraules: “Consideri el medicament com un bé públic, un dret humà i no un producte financer”. El conveni preveu un model alternatiu de finançament de la innovació no lligat al preu del medicament i implica la prohibició de les patents i els monopolis, com també la creació d'un fons global de recerca independent, alimentat per aportació directa dels països en funció de la seva renda, que defineixi prioritats de recerca centrades en les necessitats de salut. Com que això no serà fàcil ni ràpid, els autors plantegen un conjunt de més de 30 mesures intermèdies distribuïdes en vuit blocs temàtics d'aplicació local, nacional, europea i global a curt, mitjà i llarg termini que anirien contribuint a acostar-nos a l'objectiu.

Si disposen de 30 minuts poden escoltar Fernando Lamata explicar en primera persona perquè cal canviar el sistema de patents. I si desitgen aprofundir-hi més llegeixin Medicamentos: ¿derecho humano o negocio?(1)

A Espanya, fa unes setmanes, 19 organitzacions de pacients i professionals de la sanitat pública van presentar al Congrés dels Diputats la iniciativa legislativa popular: “Medicaments a un preu just”, en la qual proposen impulsar el debat parlamentari i la transparència, canviar el sistema de fixació de preus dels medicaments a Espanya i crear un fons públic de recerca independent de la indústria farmacèutica. “Déu n'hi do”, diran vostès, però també és cert que la situació actual és insostenible i que cal començar a “moure fitxa”.

Sobremedicació innecessària de la població

Segons l'Enquesta de Salut de Catalunya 2018, més de la meitat dels adults i el 95% dels majors de 75 anys prenen algun medicament prescrit pel metge, en la majoria de casos per tractar malalties cròniques relacionades amb hàbits de vida poc saludables. De ben segur que alguns dels medicaments que prenen aquestes persones els ajuden, però són els medicaments la solució a tots els problemes que pateixen? No seria més assenyat apostar per intervencions dirigides a promoure que les persones segueixin una dieta sana, facin activitat física, socialitzin i abandonin l'alcohol i el tabac?

En una entrada anterior, “Prescripció no farmacològica: tractament de primera elecció”, ja comentava que les intervencions basades en l'exercici físic tenen una efectivitat sobre la mortalitat equivalent als fàrmacs. Sabem que no és fàcil canviar d'hàbits però, tal com ens mostrava recentment Pedro Rey, hi ha tècniques basades en la psicologia per modificar el comportament. Lamentablement, recórrer a la “píndola màgica” és més còmode, però no ens enganyem perquè sobretot és molt més rendible per al negoci, tot i que resulti més car i pitjor per a la nostra salut i per a la del planeta. Fiona Godlee plantejava, en un editorial titulat Pills or public health, la necessitat de triar entre medicaments o intervencions de salut pública en la lluita contra les malalties no transmissibles i l'enorme pressió existent per optar per la via dels medicaments.(3) Vegem l'exemple de l'anomenat “fetge gras no alcohòlic”. El fetge gras és un símptoma, no una malaltia, però afecta el 90% dels obesos i de les persones amb diabetis tipus 2. No sembla que sigui una emergència per a la societat trobar un fàrmac per tractar un símptoma de malalties modificables amb canvis d'hàbits, però hi ha 100 fàrmacs al pipeline de diverses empreses farmacèutiques en una cursa per emparar-se d'un negoci que s'estima en 1,6 bilions de dòlars.(4)

Si ens preguntem al servei de qui està el model actual d'innovació farmacèutica, sembla que la resposta és clara. Per descomptat, el model d'innovació farmacèutica no es troba al servei de la societat, atès que l'està empobrint i sobremedicant massivament. A més, aquest model no dona resposta als veritables problemes de salut quan aquests afecten els qui no poden pagar el sobrepreu exigit, o àrees terapèutiques que no són prou rendibles. Sens dubte, es tracta d'un sistema molt eficient per a uns quants, però totalment ineficient per al conjunt de la societat.


Bibliografia
  1. Fernando Lamata, Ramón Gálvez, Javier Sánchez, Pedro Pita, Francesc Puigventós. Medicamentos: ¿derecho humano o negocio? Ediciones Díaz de Santos. Madrid 2017. ISBN:978-84-9052-050-5.
  2. Ramón Gálvez Zaloña, Fernando Lamata Cotanda. Monopolios y precios de los medicamentos: un problema ético y de salud pública Algunas propuestas para impedir los precios excesivos y garantizar un acceso justo a los medicamentos. Fundación Alternativas 2019. ISBN: 978-84-120248-4-5.
  3. Godlee Fiona. Pills or public health? BMJ 2019; 365: l1791.
  4. Godlee Fiona. Pills are not the answer to unhealthy lifestyles BMJ 2018;362: k3046.

Cap comentari:

Publica un comentari