Buscant el manual del gestor novell: Les regles del joc

Soledad Delgado
Vel de flor

“Els líders pobres ens empenyen cap a la meta, els grans líders ens guien a través del viatge.” Simon Sinek

“Amb el maletí a la mà, vaig recórrer tremolosa el passadís fins a arribar al despatx. Els bolis, la llibreta, l'imprescindible. Curiosament, també m'acompanyaven la bata i el fonendo. No em serien gaire útils en aquesta nova etapa, sobretot el fonendo, però m'infonia una certa seguretat tenir-lo a prop per no oblidar el lloc d'on venia. A mesura que anava avançant cap a la porta, m'adonava fins a quin punt tot se'm feia estrany. Havia estat allà uns dies abans, però ara era diferent... Semblava que tot havia canviat però, en realitat, l'únic canvi que hi havia en aquell lloc era jo.“

Ja fa un mes i mig que vaig arribar a la Direcció Mèdica, una trinxera molt diferent d'aquella a la qual estic acostumada. Amb totes les pors i les incerteses que em rondaven pel cap dies abans, però també amb la il·lusió de començar una nova etapa, em vaig dirigir amb passos curts però ferms (tota una declaració d'intencions, sens dubte) cap a la meva nova feina. 

Tot i ser un ambient conegut, el canvi de perspectiva feia que tot tingués uns matisos diferents i no vaig poder fer altra cosa que deixar-me endur per una sensació vertiginosa que avui encara em continua acompanyat. “Aquesta és la teva taula, aquest és el teu ordinador. Benvinguda!”. I just en aquell moment van aparèixer el sentiment de solitud i els grans dubtes: como podré fer front a tot això? Estic realment preparada? Faltaria a la veritat si digués que les respostes a les dues preguntes van ser positives. 

Ara començava a entendre el vertigen: acabava de pujar a un tren en marxa i m'havia d'adaptar a la seva velocitat, als seus temps, a les frenades i a les accelerades. No hi havia un origen ni tampoc una destinació, el moviment ja existia quan hi vaig arribar i continuaria existint quan ja no hi fos. Però mentre em trobés al tren, la meva tasca havia de ser dirigir-lo de la millor manera possible i tenir cura de tots els que hi viatjàvem.

Una mica desconcertada, intentava desenredar troques de problemes mentre anaven apareixent nusos i més nusos cada vegada que estirava el fil, com si es tractés d'un joc infinit en el qual mai s'arribés al final, a la resolució completa. Em van recomanar que revisés un post de Miguel Ángel Máñez al seu blog on es recullen 101 títols de llibres de lectura recomanada per a professionals que salten a la gestió sanitària. Curiosament, el títol que apareixia en primer lloc em va cridar l'atenció, El juego infinito, de Simon Sinek, i ràpidament el vaig aconseguir. 

La meva mentalitat d'urgències era finita: reptes immediats que requerien solucions ràpides. M'havia de plantejar que les meves regles del joc ja no eren vàlides per a aquesta situació. Adoptar una mentalitat infinita sona apassionant, però com aconseguir-la? Segons Sinek, aquests són els cinc principis bàsics per assolir-la: 

• Promoure una causa justa. Tenir una visió concreta d'un estat futur que sigui tan atractiu que la gent estigui disposada a fer sacrificis per avançar cap a aquesta visió. La causa justa sempre està a favor d'alguna cosa, és inclusiva, està orientada al servei, és resilient i idealista. 
• Construir equips de confiança en els quals puguem sentir-nos segurs quan ens expressem, sentir-nos segurs quan ens sentim vulnerables: “La confiança és l'emmagatzematge de petits moments i de vulnerabilitat recíproca en el temps” (Brene Brown en el seu llibre Dare to Lead). Així doncs, la confiança necessita temps. 
• Estudiar els dignes rivals, aquells altres jugadors dignes de comparació (enemics, col·laboradors, companys…), aquells que tenen alguna cosa que ens fa descobrir els nostres punts febles i que ens empenyen a millorar de manera contínua.
• Preparar-se per a la flexibilitat existencial, és a dir, tenir capacitat per aplicar canvis amb l'objectiu de promoure la causa justa, passar-s'ho bé davant reptes nous. És la capacitat de prendre la iniciativa del canvi. 
• Demostrar valentia per liderar, assumint riscos pel bé d'un futur desconegut.

Canviar els temps, canviar els ritmes, canviar la mentalitat finita per adaptar-se a les regles d'aquest joc infinit són passos necessaris, no només per assolir l'èxit, sinó per no caure exhaustos i derrotats tot just començar. 

“Avui he arribat al despatx de nou, amb el maletí, amb una bata i un fonendo a dins, repetint-me mentalment quina és la meva causa justa, quines són les meves febleses i davant qui mostrar-les. He identificat els meus dignes rivals (amics i enemics) i he decidit flexibilitzar els meus límits, no per aconseguir el millor per a mi, sinó el millor per a tothom. Passos curts, però ferms, en aquest viatge de riscos cap a un futur incert però emocionant. Continuem avançant…”