divendres, 22 de febrer de 2019

La irrupció de la intel·ligència artificial portarà canvis….








Durant l'any 2017 va passar per Barcelona l'exposició “David Bowie is”, que repassava la vida i totes les facetes creatives d'uns dels genis musicals del segle XX i, personalment, autor d'algunes de les cançons que més m'agraden, com Changes. Una de les curiositats que els visitants hi vam poder descobrir va ser el Verbasizer, un programa informàtic que oferia combinacions aleatòries de paraules per generar noves oportunitats de crear frases, com a assistent de creativitat. Bowie era un avantguardista en molts sentits i així ho demostra arriscant no solament amb els dissenys impactants, sinó amb la incorporació d'eines tecnològiques.

Eric Topol també és un avantguardista de la medicina i motor de la medicina de precisió. Acaba de publicar Deep Medicine: How Artificial Intelligence can make medicine human again, un llibre amb un títol suggeridor i que segurament haurem de llegir atentament, però encara no el tenim a les mans. Aprofito aquesta introducció perquè curiosament l'AMA Journal of Ethics de febrer de 2019 dedica tot un monogràfic a la intel·ligència artificial. Us recomano dedicar una estona a revisar els articles d'aquest número, com ara el rol dels pacients virtuals, aspectes ètics del reconeixement facial o la possible reducció de disparitat d'accés a la medicina general i la salut mental amb la intel·ligència artificial.


N'hi ha un, però, que m'ha cridat l'atenció especialment, haig de confessar que probablement pel clàssic biaix de confirmació: Reimagining Medical Education in the Age of AI, escrit per Steven A. Wartman i Donald Combs. Aquest article aborda la irrupció de la intel·ligència artificial des de la perspectiva competencial i formativa de la professió mèdica. Destaca aspectes ja evidents sobre el canvi de paradigma des de l'adquisició d'informació fins a la capacitat de fer-ne un ús racional en un context de sobrecàrrega d'informació. I ho fa en contraposició a un aspecte crucial com ho és la presa de decisions, ressaltant el suport que la intel·ligència artificial pot suposar per a la comprensió, interpretació i comunicació del risc. L'article afegeix, a més, que la psicologia de la presa de decisions resulta vital en el nostre rol en l'exercici de la medicina, juntament amb l'empatia i les habilitats comunicatives. Per tant, el metge del futur haurà de saber bregar amb les eines que posen la informació a la seva disposició, però la tasca més important serà la capacitat de gestionar adequadament aquesta informació per convertir-la en informació que s'ajusti realment a les preferències i necessitats dels nostres pacients. Finalment ressalta que aquestes competències seran encara més necessàries com més gran sigui el paper de la medicina personalitzada en el futur. 

Un altre aspecte relatiu a la intel·ligència artificial, gens banal, és qui governa realment la presa de decisions i les seves repercussions ètiques. Qui pren realment les decisions? Qui n'és el responsable? Tot i aplicar els mitjans adequats, la resposta als tractaments és molt variable, per la qual cosa se'ns recorda que com a metges hem de ser capaços de prendre decisions, però a més hem de saber atendre el sofriment i ser compassius. Cal recordar que la medicina “és de mitjans, no de resultats”, o sigui, que tenim el deure d'aplicar els mitjans indicats, no de garantir-ne els resultats. Però cal afegir que, en fer-ho, hem de respectar els valors del pacient. 

Per tot això, abordar el repte del redisseny curricular formatiu és necessari, i no d'una manera “incremental”. Els autors critiquen que cap modificació curricular ha canviat els continguts, només n'ha afegit més, i que al final s'acaba avaluant la capacitat de retenció. Per tant, proposen un canvi radical del currículum. La seva proposta és: canviar la retenció d'informació per la capacitat de capturar-la en el moment precís, aprendre a col·laborar i a utilitzar eines d'intel·ligència artificial, millor comprensió de la probabilitat i saber aplicar-la de manera assenyada a la presa de decisions i, finalment, cultivar la compassió i l'empatia. La crítica arriba al moment culminant quan enumera totes les estructures organitzatives que s'interposen a aquests canvis.

El llibre del Dr. Topol arribarà aviat segurament, però continuem formant els professionals del futur sense abordar canvis curriculars, cosa que trigarà a arribar. La nostra administració i les nostres facultats també tenen estructures immutables on, a més, el pes de les càtedres, de les “hores de classe que em toquen”, del “meu temari” segueixen endarrerint un canvi menys basat en la quantitat d'informació emmagatzemada i més en com gestionar-la i, sobretot, en com podem fer-ne partícip el pacient. No dic que aquests continguts s'ensenyin malament (de vegades també), però l'extensió, com diuen els autors, no hauria de ser la que tenen. Mentrestant, les classes dedicades a l'ètica i a la comunicació són considerades com un farciment i no fonamentals. En canvi, són vitals per a l'exercici de la medicina, però no es reflecteixen així en molts currículums de facultats de medicina, mentre anem repetint hores de classe sobre conceptes que a més a més caducaran unes quantes vegades durant el nostre exercici professional.

Aprofito per penjar el vídeo de Changes en directe 1973 en honor als canvis que, espero, també es produiran en el nostre sistema sanitari i a les facultats de medicina.


Cap comentari:

Publica un comentari