Estenent els microsistemes clínics a tot arreu

@varelalaf

Un microsistema clínic és una unitat de treball on tots els professionals implicats comparteixen valors i objectius, on tothom creu que les accions tenen sentit per als pacients, on es fomenten les reunions d'equip multidisciplinar i on tothom, de comú acord, fa la seva feina en funció de les seves capacitats i competències. En els centres sanitaris no és difícil observar alguns microsistemes clínics de bon rendiment, com per exemple, equips quirúrgics, unitats de cures intensives, emergències mèdiques, hospitals de dia, equips sociosanitaris o d’atenció pal·liativa.

Malgrat reconèixer l’existència dels microsistemes clínics esmentats, i molts d’altres que se m’han quedat al tinter, cal admetre, però, que hi ha dos grans focus resistents en el model de provisió, focus que, malauradament, són nuclears perquè s’hi veuen involucrats molts pacients, molts professionals i molts recursos. Parlo justament de l’atenció primària i de les unitats d’hospitalització. En aquests dos grans serveis s’hi ha atrinxerat una visió estamental, on tothom pretén resoldre els problemes des d’una perspectiva corporativa, on els models organitzatius i els sistemes d’avaluació fomenten la productivitat individual, en contraposició al treball en equip multidisciplinar, i on els estaments es relacionen entre ells a base d’instruccions, prescripcions i peticions de consultes. Tot plegat, una antigalla organitzativa.

Fomentant la creació d'equips de capçalera

De totes les reformes pendents de l’atenció primària n’hi ha una d’essencial i urgent. Es tracta de deixar enrere les unitats bàsiques assistencials (metge-infermera) per crear equips de capçalera (recomano donar un cop d'ull a dos posts anteriors sobre el tema: 1 i 2) que agrupin un mínim de tres metges, tres infermeres, els seus corresponents serveis administratius i altres professionals de suport (treballador social, farmacèutic, fisioterapeuta, etc.), amb l’objectiu d’oferir un servei més coordinat i més continuat al global de la població assignada. Aquests equips de capçalera haurien de tenir el grau d’autonomia imprescindible per fomentar les sessions clíniques, per compartir la informació dels pacients més complexos, per promoure el treball col·laboratiu amb altres especialistes i altres xarxes i, sobretot, per reorganitzar les agendes amb criteris professionals, amb la finalitat de donar respostes adequades a les necessitats de les persones que els requereixen, la qual cosa implica obrir agendes específiques i diferenciades per a infermeres, treballadores socials, administratius i metges.

Desplegant hospitalistes a les unitats generalistes dels hospitals

A les plantes d’hospitalització acostuma a haver-hi una dissociació entre el treball infermer i el dels metges. Les infermeres sempre hi són. S'organitzen mitjançant un sistema de torns que garanteix la continuïtat i, a més a més, a molts hospitals, fan avaluacions funcionals dels pacients (el model de Virginia Henderson és el més comú) i segueixen vies clíniques per tenir cura, de manera estructurada, dels pacients afectats de certs processos clínics. Els metges, en canvi, passen visita als malalts ingressats quan la seva agenda els ho permet, ja que són professionals amb multitud de compromisos (consultes, guàrdies, exploracions específiques, quiròfans, etc.) Davant d’un desordre tan gran, als Estats Units, fa una mica més de vints anys que van definir la figura de l’hospitalista, un metge de mirada generalista, habitualment un internista, que no té assignades altres tasques que no siguin les del treball clínic a la planta d’hospitalització. Es tracta d’una funció que millora la coordinació entre especialistes consultors, promou la col·laboració amb les infermeres i facilita la connexió entre els metges d'hospital i els de família.

Els microsistemes clínics com a motor de l'excel·lència

Richard Bohmer ens dona la pista quan diu que, si les organitzacions sanitàries volen competir per l’excel·lència, han de fomentar el treball en equip multidisciplinar, s’han d’arremangar per obtenir millores continuades en les activitats de cada dia i han de generar els climes imprescindibles per poder provar coses noves, avaluar-les i abandonar-les si no van prou bé, el que es coneix com a mecanismes de prova-error.

L'impuls de microsistemes clínics a l'atenció primària i a les plantes d'hospitalització és una proposta de base bohmeriana, que els gestors assistencials haurien de prioritzar si volen deixar enrere l’actual model fragmentat, una anacronisme que decep i genera burnout.

Jordi Varela

Editor