dilluns, 11 de març del 2019

S’imaginen unes consultes externes sense sales d’espera?







En matèria de gestió clínica són molts els que intenten innovar, i és lògic que sigui així, perquè la manera com s’estableix la relació entre pacients i clínics sempre té marges per a la millora. Cal, però, precisar que la majoria d’aquests projectes o no prosperen o queden reduïdes a experiències de petits grups d’entusiastes, i és per aquest motiu que hem de celebrar l’aparició d’iniciatives fosbury*, com en el seu dia ho van ser la laparoscòpia, l’angioplàstia, la cirurgia sense ingrés o el model buurtzorg d’atenció infermera a domicili. Totes elles han desplegat tècniques instrumentals o models organitzatius que han canviat, de manera significativa, el rumb de com es practica la clínica.


Els consultoris han de ser assignats als pacients i no als metges

Aquest preàmbul era per advertir que rere la proposta de Dell Medical School (Universitat de Texas) de fer desaparèixer les sales d’espera dels hospitals, s’hi ensuma un fosbury, i per això crec que cal prestar-hi molta atenció. Des que Dell va començar, fa poc més d’un any, a tirar endavant aquest projecte, que ja han posat en marxa diversos mòduls de consultoris sense sales d’espera en àrees com ortopèdia, reumatologia, oncologia, ginecologia o trastorn bipolar, en base a una idea disruptiva: els consultoris han de ser reservats als pacients en comptes d’assignats als metges o a les infermeres. Per fer-ho efectiu, els promotors de la idea creuen que calen dos requisits, el primer és que els clínics implicats (metges, infermeres, psicòlegs, farmacèutics, fisioterapeutes, etc.) demostrin que són capaços de gestionar els processos clínics de manera col·laborativa i, si això es compleix, a continuació comença una fase de remodelació de les consultes externes, en la qual es destinen els espais que ocupen les sales d’espera a àrees assistencials, s’analitzen els nous circuits, tant per als pacients com per als clínics, es preveuen àrees professionals que afavoreixin les dinàmiques integradores, a més de contemplar, òbviament, els requeriments tècnics i de subministraments d’aparells i d'instruments relacionats amb els processos clínics específics de cada mòdul.

Com funciona a la pràctica un model sense sales d’espera?

El model vigent de les consultes externes dels hospitals funciona de la manera següent: el dia concertat el pacient acut a una recepció on li indiquen una sala d’espera i allà, en un moment o altre, sentirà que algú el crida per entrar en un despatx on el rebrà el seu metge. En aquest format, el consultori està assignat a un professional, mentre que la sala d’espera fa la funció d’un magatzem que garanteix que el clínic tindrà un proveïment continuat de malalts, els quals, si per exemple pateixen processos complexos, hauran de peregrinar de sala d’espera en sala d’espera tantes vegades com calgui, d’acord amb el nombre d’especialistes requerits o de proves prescrites.

En el model proposat per Dell Medical School, quan un pacient demana hora, els equips clínics fan un previsió de la durada de l’atenció ambulatòria i del nombre de professionals que s’estima que s’hi poden veure implicats i, d’aquesta manera, quan arriba el dia i l’hora prevista, el pacient ja té a punt un consultori on rebrà les atencions per part dels professionals més adequats per a les seves necessitats. A les fotografies, facilitades per Dell a NEJM Catalyst, s’observen unes habitacions amb un confort superior al d’un dispensari estàndard, un entorn que recorda als pacients que s’hi sentin tan còmodes com els sigui possible, ja que aquell espai serà seu durant el temps necessari per atendre’l adequadament.


I si malgrat tot el pacient s’ha d’esperar?

El sistema de Dell té vàlvules d’escapament, perquè, com bé diuen, pot ocórrer que hi hagi persones que arriben abans del temps assignat, o al revés, arriben tard i se’ls ha de reprogramar la visita, o bé alguna assistència s’allarga més del previst afectant les reserves posteriors. Per aquest motiu han previst uns petits espais, estratègicament distribuïts, amb cafè, llum natural i decoració amable que, lluny del clima de sala d’espera, són concebuts com a llocs de descans mentre es resol el problema aparegut en la planificació.

Si de debò creiem que el pacient és el centre de la pràctica clínica, hauríem de ser conseqüents i, seguint l’estela de Dell, reconvertir sales d’espera en àrees assistencials, assignant els consultoris als pacients durant el temps que calgui per proveir-los, en una sol espai, d'una atenció integrada. Però no s’oblidin que, perquè això sigui factible, els professionals han de demostrar, prèviament, que són capaços de treballar en equip multidisciplinar, si no l'invent, sense cap mena de dubte, serà un nyap.

-------------

*Dick Fosbury és un atleta nord-americà que als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, inopinadament, va saltar d’esquena, una tècnica desconeguda fins llavors. Va batre el rècord olímpic, però el més important és que va canviar per sempre més la manera com els atletes practicaven el salt d’alçada.


Jordi Varela
Editor

1 comentari: