Sanitaritzar les residències?

@varelalaf

Cada cop que hi ha una crisi sanitària, evidentment no del gruix de la d’ara, es genera una resposta reactiva dirigida a augmentar la inversió en allò que es creu que ha fallat. Posem l'exemple de quan cada hivern es col·lapsen les urgències a causa de la corresponent epidèmia de grip, llavors la premsa i l’opinió pública reclamen més llits hospitalaris i tenen raó, ja que en aquell moment segur que en calen, però a part d’obrir temporalment més plantes d’hospitalització, la pregunta que caldria fer-se cada hivern es si no s’hauria pogut prevenir el col·lapse amb uns serveis comunitaris més intensos i efectius.

La pesta de l’home és pensar que sap

El titular és una cita dels assaigs 
de Montaigne (1)

Una llarga fila de nens amb bata de ratlles blanques i blaves. Esperàvem el terròs de sucre amb quatre gotetes miraculoses. Segurament era cap a l’any 1960 i em refereixo a la vacunació de la pòlio. La primera pandèmia que recordo. Moltes criatures de la meva edat van quedar amb seqüeles motores. Molt més tard vaig atendre una pacient que era tres o quatre mesos més gran que jo. Va patir una forma molt greu de pòlio amb afectació de la musculatura respiratòria. Es va estar anys a l’hospital fins que va tornar a viure a casa seva i durant més de trenta anys va fer servir un pulmó d’acer. Em va passar molt a prop la pòlio. Després, el mes d’agost de 1971 es va produir una epidèmia de còlera que també va afectar Barcelona (2). El mes d’octubre vaig començar la carrera de Medicina a l’Hospital de Sant Pau. El Dr. Alcántara i el Dr. Foz, professors meus, ens van explicar fil per randa fins a quin punt vam ser prop de la tragèdia quan ells van atendre pacients amb còlera a l’Hospital del Mar (3). Després el VIH, el SARS i l’H1V1. 

Treballant per aportar alegria a la nostra tasca

Foto de @MireiaSansC

En aquests temps de pandèmia, amb les dificultats a què ens enfrontem els treballadors de la salut, crida l'atenció que The Institute for Healthcare Improvement (IHI) publiqui una entrada al seu blog abordant la importància de l'alegria a la feina durant la pandèmia.

Aquest és un moment en què s'ha modificat notablement la nostra manera de treballar amb els pacients i les seves famílies. Convivim amb protocols diàriament canviants, l'organització i la cultura als hospitals s'han transformat en 24 hores i hem hagut d'adaptar-nos-hi ràpidament. Hem perdut gran part del contacte físic i la proximitat amb les persones. Patim, a més a més, les nostres pròpies inquietuds i la repercussió que la tasca sanitària que exercim pugui tenir en els nostres familiars. També ens preocupa la salut dels companys de treball. Som testimonis de la virulència d'aquesta malaltia, que s'acarnissa en la gent gran i aïlla els pacients, confinats no només a casa seva sinó també a les sales dels hospitals. Vivim una època en què el professionalisme es manifesta en la forma més destacada: “Persones qualificades que posen els interessos d'aquells a qui serveixen per sobre dels seus propis interessos”.

La importància dels aplaudiments

L'epidèmia de COVID-19 ha esdevingut el gran estressor dels nostres temps. Particularment perquè es tracta d'una nova infecció viral desconeguda fins ara, que no té vacuna i que ara com ara només es pot tractar de manera simptomàtica. Ja hi ha estudis publicats en els quals es demostren nivells d'ansietat elevats en els professionals sanitaris i en la població general que han aparegut en epidèmies infeccioses prèvies o en altres llocs del món afectats abans per aquesta pandèmia, com la Xina. A més, per prevenir el contagi, els professionals que estan en primera línia utilitzen equips de protecció individual complexos i incòmodes (vestits impermeables, màscares, ulleres i guants, entre d'altres), l'ús prolongat dels quals és si més no incòmode i també pot ser una causa d'estrès addicional a la feina. Davant aquesta gran amenaça, l'autoeficàcia influeix en la capacitat de resposta i d'afrontament de l'estrès.  

Innovació a urgències: un circuit intern de teleconsulta

La situació de risc que vivim a causa de la pandèmia COVID-19 ens obliga a canviar l'organització funcional i els circuits habituals per evitar que els pacients i els professionals pateixin una exposició innecessària.

L'Hospital de Poniente, a El Ejido (Almeria), es va posar en marxa des del primer moment per articular mecanismes que permetessin, d'una banda, minimitzar el risc per als pacients i els professionals i, de l'altra, optimitzar l'ús dels equips de protecció individual (EPI).

Telemedicina i telemonitoratge: teoria i pràctica per a l'era del coronavirus

La definició bàsica de telemedicina és la que correspon a l'etimologia del terme: així és com es defineix la prestació de serveis mèdics a distància (del grec "tele", distància, i medicina). Aquesta definició és més àmplia del que sembla perquè també engloba tecnologies tradicionals que també serien telemedicina, com les campanes d'avís de l'arribada de leprosos o les peticions de recursos sanitaris i medicaments per telègraf amb cable durant la Guerra de Secessió americana. 

Sis estratègies per a una sortida airosa de la crisi

Sempre he tingut com una màxima de la meva vida envoltar-me de gent més intel·ligent que jo. Una vegada més, els esdeveniments m'han demostrat que és fonamental. Fa uns dies, quan vaig llegir l'editorial de Fineberg al NEJM, em va semblar una de les moltes reflexions intel·ligents que s'han publicat darrerament. Però fins que el meu amic Miguel Ángel no me'n va fer un comentari no em vaig adonar de com n'era d'important. És possible que pugui semblar excessivament simple. Pot ser que les indicacions semblin una miqueta gastades en aquesta època de crisi en què s'ha demostrat que tots els espanyols, a més d'un metge i un seleccionar nacional, portem dins un epidemiòleg.

Mascaretes per a tots? Manca d'oferta, biaixos de comportament i polítiques de salut pública

Nota dels editors. Aquest post va ser publicat per José María Abellán, Blas Marín, David Jiménez-Gómez y Pedro Rey Biel, el dilluns passat en el blog "Nada es Gratis". Volem agrair als autors la seva predisposició a compartir amb nosaltres aquest article.

Durant el cap de setmana passat hi va haver expectació sobre si el nostre govern i el d'altres països anaven a recomanar o fins i tot exigir l'ús de mascaretes a la població en les seves limitades sortides a l'exterior. Tot i que el govern espanyol de moment no ho ha fet, en països com Perú o Colòmbia s'ha passat a recomanar el seu ús, i en altres com Eslovàquia o la República Txeca s'ha fet obligatori, seguint l'estela de la Xina, on ja ho era. Fins i tot les recomanacions inicials de l'OMS estan virant cap a fomentar-les, un cop s'ha estimat que la transmissió presimptomàtica és potencialment considerable, que hi ha evidència de contagi asimptomàtic i que en molts casos la malaltia cursa d'una manera tan lleu que és "invisible" per al pacient i els que l'envolten. A més, encara que no hi hagi evidència causal definitiva ja que es van prendre moltes altres mesures al mateix temps (major aïllament, disponibilitat de test ràpids), l'ús de mascaretes s'ha popularitzat donat el relatiu èxit dels països asiàtics en controlar l'epidèmia, on per exemple a Hong Kong, més del 75% de la població adulta ja les estava fent servir en el mes de gener.

Grans problemes, petites solucions: un telèfon sota l'aixeta

Fa uns dies un grup d'amics navegants va dur a terme una recol·lecta per comprar 4 mòbils impermeables i anti-cops que puguin ser utilitzats per a la realització de videoconferències entre pacients de Covid-19 i els seus familiars. Aquests telèfons estan pensats per a ser utilitzats en context d'intempèrie i especialment al mar.

Els mòbils model IP68 són telèfons:

• Totalment desinfectables (poden rentar-se sota l'aixeta amb aigua o sabó o rentar-se amb solució d'alcohol sense risc d'espatllar-se).
• Que es connecten amb facilitat a una xarxa wifi (xarxa de l'hospital) amb ample de banda suficient per fer videotrucades.
• Que no tenen un número de telèfon associat, per la qual cosa no tenen la inconveniència d'anar rebent trucades en qualsevol moment.
• Resistents als cops i caigudes.
• Que tenen bateries duradores.
• Que es connecten amb el programa Jitsi que permet fer trucades o videotrucades sense cost, de forma molt senzilla sense necessitat de crear cap usuari. Només cal especificar el nom de la sala (per exemple nom i cognoms del pacient) i fer arribar l'adreça web als familiars. (https://meet.jit.si/nombreapellido). Aquesta sala virtual s'obre automàticament en el moment que es connecta algú, sigui el pacient o familiar, de manera que no cal "despenjar" la trucada.

Atenció primària: treballant en la foscor

Treballar com a metge de família aquests dies és complicat perquè anem a cegues. En primer lloc, estem intentant fer tota la feina possible per telèfon perquè els pacients no es desplacin i no vinguin a un establiment sanitari si es pot evitar. D'altra banda, no tenim dades fiables i cada dia rebem diversos protocols, instruccions, directives, correus electrònics, etc., en una sobrecàrrega de dades fluctuants que se sumen a les que cadascun de nosaltres rep a través de les seves xarxes socials personals, grups de whatsapp... 

De l'atenció centrada en la persona a la centrada en la comunitat

La pandèmia de coronavirus està sent un repte per a la humanització de les cures que no estava previst. Fins al moment actual els sistemes de salut havíem adoptat el model d'atenció centrat en la persona, però de sobte una epidèmia com la que estem patint imposa un canvi brusc cap a un model d'atenció centrat en la comunitat. La revista The Lancet ha publicat recentment una revisió de 24 articles sobre l'impacte de la quarantena en les persones que s'han d'estar confinades a casa seva i el risc de patir trastorns psicològics fins i tot fins tres anys després de la crisi traumàtica.

Comportaments de suport al personal sanitari quan l'epidèmia s'allarga

Vivim atrapats en el temps. Com en la pel·lícula de Bill Murray (Groundhog Day, Harold Ramis 1993), les dues setmanes llargues que portem de confinament ens estan fent passar gradualment per les cinc fases del dol de Kubler-Ross: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Estem ara en el moment clau en el qual, després de mesos afectats pel biaix conductual del sobre-optimisme (Kahneman, Pensar ràpid, pensar a poc a poc) pensant que l'epidèmia no ens afectaria de forma tan extrema ("negació"), i després el corresponent estat de xoc davant de la seva gravetat ("ira"), vam començar a transitar entre com portar-ho millor ("negociació") abans de caure en la "depressió" al comprovar que les nostres estratègies per intentar pal·liar l'epidèmia i "doblegar la corba" de contagi, no tenen efectes immediatament visibles. És ara per tant especialment difícil, i alhora crucial des d'un punt de vista epidemiològic, que no ens deixem portar pel desànim i, com incideix aquest recent article de The Lancet, perseverem en aquells comportaments que les autoritats sanitàries consideren crucials per frenar la cadena de contagi. També és important que no caiguem en un enfocament pessimista que, influenciats pel biaix de comportament que porta a prendre accions excessivament arriscades quan totes les opcions possibles són negatives (novament, Kahneman).