dilluns, 25 de maig de 2020

La percepció de la magnitud de la tragèdia i una possible resposta: salut comunitària





foto rclusa
La valoració que fins ara ha merescut la crisi provocada per la COVID-19 ha estat pràcticament unànime. La immensa majoria dels professionals, dels mitjans de comunicació i de la població en general coincideixen que es tracta d'un problema singular, inèdit i dels més greus, o potser el més greu, amb què s'ha enfrontat la humanitat fins ara. Alguns comencen a preguntar-se per les conseqüències negatives de les mesures preventives, perquè fins fa ben poc les crítiques més destacades a les autoritats eren a causa de la lentitud en la implantació d'aquestes mesures.


Sense menystenir la particularitat de cadascun dels problemes que ens afecten, ens convindria preguntar-nos quina part d'aquesta singularitat és atribuïble estrictament al problema i quina a la percepció que ens n'hem anat formant. Una percepció que, per descomptat, depèn de la naturalesa del problema però que també està relacionada amb la manera d'informar-nos-en. I la humanitat –o la part de la humanitat que tenim accés als mitjans de comunicació social i a les xarxes socials– no havia disposat mai de tantes dades ofertes tan puntualment sobre una qüestió, de manera que la nostra percepció sobre l'assumpte està condicionada, si més no parcialment, per això. Una cosa que coneixen bé els experts en publicitat i en propaganda.

Però l'allau de dades que ens ha envaït no significa que hàgim disposat d'informació solvent per comprendre la magnitud real de la tragèdia, sigui comparant-la amb altres episodis semblants o bé amb altres criteris de valoració adequats. És cert que aquestes comparacions són difícils de valorar, entre altres raons perquè els procediments i mètodes de mesura són molt diferents i perquè no és fàcil disposar de referències sòlides sobre les quals prendre decisions racionals. 

L'heterogeneïtat de tantes dades, en molts casos poc definides i fins i tot inventades, en dificulta la comprensió del significat real. Més aviat esdevenen un soroll aclaparador que ens distorsiona la percepció i ens provoca una tendència predominant a inquietar-nos i atemorir-nos, tendència que segurament ha estat afavorida per la nostra pròpia preocupació com a ciutadania privilegiada, poc tolerant amb els riscos imposats o incontrolables –aquells que depenen de la natura–, intransigent amb la incertesa, vulnerable a qualsevol infortuni, fins i tot als riscos inevitables com la mort. 

Però com que la percepció dominant és que estem patint una plaga terrorífica, tot i que encara no tinguem la certesa que realment sigui tan greu, no només no hem piulat en veure limitades les nostres llibertats més bàsiques sinó que hem encoratjat els governants perquè ho fessin. La qüestió clau és si els perjudicis que inevitablement han suposat i suposen les mesures de restricció no seran pitjors que els que hauria ocasionat l'epidèmia. Una cosa que no podrem saber mai amb certesa. 

Però el que sí que sembla que sabem, sobretot aquells que han hagut de tancar les empreses o han vist com se'ls reduïen els ingressos de manera espectacular, és que una situació com l'actual resulta insuportable. I no es tracta només de la pèrdua de productivitat, de capacitat adquisitiva o de sostenibilitat de l'economia, sinó que els efectes directes sobre la salut i la qualitat de vida també es comencen a notar.

És per aquesta raó que cal anar desactivant les mesures preventives de manera que es puguin suavitzar, o com a mínim reduir, els efectes indesitjables que provoquen. Unes obligacions que, potser per desconfiança en la responsabilitat de la ciutadania que les havia d'aplicar, segurament han estat més dràstiques i espectaculars que imprescindibles. Per això convé apel·lar al sentit comú de les persones, a la seva capacitat de comprensió, i insistir que adoptin aquells comportaments que els garanteixin protecció i una seguretat raonable –encara que no absoluta– que no es contagiaran. Les obsessions no són bones per a la salut i els rituals bigarrats no són fàcils d'executar. I el risc zero és una entelèquia. 

En aquest sentit, l'actuació del sistema sanitari pot ser decisiva, sobretot la de l'atenció primària i, encara més, la d'aquella que actua amb una perspectiva comunitària. Fa tot just uns dies, des d'aquest mateix blog Pere Vivó, coordinador de l'equip d'atenció primària de l'ICS a Montcada i Reixac, ens deia que "...és el moment de sortir de la consulta i del centre" i de "continuar buscant aliats a la comunitat. Les mostres de ... complicitat ... s'haurien de mantenir i hi hauria d'haver una participació molt més activa ... de la comunitat per resoldre els problemes de salut locals". 

I des de l'Àrea de Promoció de la Salut del Ministeri, Elena Ruiz i altres col·legues (1) ens recordaven que "les xarxes comunitàries són essencials per al maneig de la crisi social i sanitària de la COVID-19. Organismes internacionals com l'OMS o l'ECDC assenyalen que les xarxes disminueixen tant la transmissió de la infecció com l'impacte social associat, perquè brinden suport, repartiment de responsabilitats i posada en comú de recursos. A més a més, garanteixen una comunicació proactiva i bilateral atès que incrementen l'abast de les intervencions i permeten arribar a tota la població d'una manera més eficaç". 

Cal destacar iniciatives de desenvolupament de la salut comunitària com la que a les Balears està promovent de manera sistemàtica l'equip d'Elena Cabeza (2), de la Direcció General de Salut Pública, que a partir de la identificació d'àrees vulnerables assenyala un conjunt de línies d'actuació per reforçar l'acció comunitària que inclouen la comunicació i l'assessorament, recursos de suport emocional i propostes d'actuacions que facilitin la transició, entre les quals destaquen, al meu parer, "reforçar les estructures de participació comunitària i ajudar a crear-les en els barris o municipis on no n'hi ha, prioritzant les àrees desfavorides". O "reforçar els serveis essencials d'atenció a les urgències socials, salut pública i atenció primària... per enfortir els vincles familiars, l'acompanyament social i la prestació d'una atenció social adequada als col·lectius en situació de vulnerabilitat". 

Finalment, segons Mariano Hernán i Daniel García, de l'Escola Andalusa de Salut Pública, l'epidèmia del coronavirus ens proporciona "una oportunitat per potenciar les capacitats i les habilitats d'acció col·lectiva mitjançant una perspectiva organitzativa adaptada a cada realitat".




Aquesta classe de programes comunitaris es fomenten des de fa uns anys per part de diverses institucions com, entre d'altres, l'Aliança per a la Salut Comunitària, el Programa d'activitats comunitàries de la SEMFyC, la xarxa AUPA i el projecte COMSalut, iniciatives que no sols semblen oportunes i convenients per a aquesta transició, sinó que també poden ser-nos útils per a la tan anhelada i reclamada reorientació dels sistemes sanitaris que reivindicava la primera Conferència Internacional de Promoció de la Salut celebrada a Ottawa, limitant les intervencions que comporten una medicalització inadequada, el sobrediagnòstic i el sobretractament i, al capdavall, un increment dels efectes potencialment nocius de la pràctica clínica i sanitària, tal com il·lustra dramàticament l'epidèmia de COVID-19. 





Doctor en Medicina. Especialista en Salut Pública



Bibliografia:

1. Elena Ruiz, Jara Cubillo, Javier Segura, Pilar Campos, Ana Koerting, Tomás Hernández, Marta Cobos. Redes comunitarias en la crisis de COVID-19

2. E. Cabeza, C. Núñez, T. Planas, M. Ramos, M. Salvá. Servei de promoció de la Salut. Direcció General de Salut Pública i Participació. Conselleria de Salut. REFORZAR LA ACCIÓN COMUNITARIA FRENTE A LA PANDEMIA DEL COVID-19. L'informe es pot sol·licitar a:  promociosalut@dgsanita.caib.es


Cap comentari:

Publica un comentari