La telemedicina: reflexions de futur

The New Yorker. Il·lustració de Bianca Bagnarelli

Els professionals sanitaris que promocionem des de fa anys l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en el sector sanitari vivim amb expectació l'entusiasme que va despertar l'increment de la telemedicina al començament de la pandèmia. 

Sense afany de generalitzar, crec pertinent comentar la meva experiència personal. A l'inici de la pandèmia ‒en els moments de més emotivitat i amb una elevada dosi de lògica improvisació‒ se'm va oferir l'oportunitat de col·laborar, en qualitat de metge jubilat voluntari, en el seguiment de pacients que havien emplenat l'aplicació Stop COVID-19 del Departament de Salut de Catalunya . A través del SEM (Servei Urgències), cada professional rebia cada dia una llista de 20 pacients seleccionats sobre la base de les respostes al qüestionari de l'aplicació i que havien manifestat signes suggestius d'infecció per COVID-19. 

Visites telemàtiques: sempre són la millor opció?

Font: Healthwatch Dorset 

La pandèmia de coronavirus ha tingut un impacte explosiu i profund en els sistemes de salut, especialment pel que fa a les formes d'atenció utilitzades tradicionalment. En la situació actual, a més d'atendre els pacients afectats per coronavirus cal tenir cura del “pacient invisible”, que continua sent aquí, afectat per altres patologies que van evolucionant al seu ritme habitual, algunes de les quals potencialment greus. Les visites telemàtiques, que en poc temps han passat de ser una modalitat poc estesa a ser la forma d'interacció habitual amb el pacient, es presenten com la millor opció per fer-ne el seguiment i evitar la concentració a les sales d'espera i, amb això, el risc de contagi. 

És possible millorar sense entrenador personal?

Jordi Varela

Editor

Jordi Tosas mentor de Kilian Jornet

Els esportistes d’elit saben que necessiten un entrenador si volen rendir al nivell més alt. Per aquest motiu suporten supervisions estrictes i recomanacions que sovint no els son agradables de sentir, precisament perquè incideixen en allò que més els costa, però saben que sense aquest esperó, els registres s’encallen, o potser reculen.

Els "gaps" de l'atenció primària: què està fallant i com ho podem solucionar?

La crisi sanitària està comportant una tensió sense precedents per al sistema de salut i en particular per a l'atenció primària. Agendes saturades, demanda desorganitzada i abandonament forçós d'algunes funcions per assumir noves competències, tot això sumat a la crisi social i al plus d'exigència per part d'alguns usuaris, té com a resultat un desànim generalitzat i un esgotament psicològic dels professionals.

Però, com hem arribat fins a aquest punt? Analitzem els cinc principals "gaps", les seves causes i, el més important, quina pot ser la via per millorar-los. Comencem!

À la recherche du temps perdu

 

A Portugal, estudis fets per diferents entitats han mostrat un excés de mortalitat per causes no relacionades amb la COVID-19 des del començament d'abril d'aquest any. Entitats com l'Escola Nacional de Salut Pública, la Facultat de Medicina de Porto o la Facultat de Medicina de Lisboa han advertit aquesta tendència. Posteriorment, l'Institut Nacional d'Estadística de Portugal l'ha confirmada.

La resposta a la COVID-19 ha limitat la prestació regular d'atenció mèdica i ha provocat l'ajornament de serveis d'atenció mèdica programats, la qual cosa ha causat pèrdues significatives en la salut i el benestar de la població. A l'abril es va sol·licitar que es facilitessin les condicions adequades per reprendre els serveis de salut regulars de manera organitzada i coordinada, a través d'un sistema de salut de doble via. En aquell moment ja s'havien cancel·lat desenes de milers d'intervencions quirúrgiques i centenars de milers de consultes.

Trenta reformes i una oportunitat

El 21 de setembre passat es va presentar davant el Govern de la Generalitat de Catalunya el document amb les 30 mesures proposades per enfortir el sistema sanitari, desenvolupat per un grup d'experts nomenats pel mateix Govern. De motivació “pre-COVID” i amb voluntat de transversalitat, agrupa les sensibilitats dels diferents actors del sistema sanitari en un consens ampli i treballat que pretén ser un gran acord de país (si no de totes les propostes, d'un mínim comú denominador, amb independència del "pantone" polític), i un punt d'inflexió en la política sanitària catalana. El contingut del document respon a la necessitat de fer canvis estructurals, latents en el sistema, després d'un llarg període d'immobilisme.

El poder de la conversa, segons Danielle Ofri

Danielle Ofri, internista a Bellevue Hospital i professora de medicina a la Universitat de Nova York, és reconeguda pels seus treballs sobre la vessant emocional de la pràctica clínica i el seu impacte en el procés diagnòstic i en l'efectivitat dels tractaments. Danielle Ofri ja ha merescut l'atenció del nostre blog en dues ocasions anteriors: "El monòleg del pacient" i "Abduïts per la pantalla" i ara hi tornem amb el seu darrer llibre, "What Patients Say, What Doctors Hear".

7 maneres de desconnectar de la pandèmia

El sentiment que més ha acompanyat la pandèmia causada pel SARS-COV2 ha estat la por, por que a més a més s'ha amplificat a causa de la baixa capacitat de control davant els escenaris que s'han anat produint, com també per una limitada capacitat de predicció del que passarà en el futur. Ja s'han analitzat en profunditat les prediccions excessivament optimistes que es van fer al començament, fonamentades en biaixos cognitius que sobreestimaven l'evolució de la  pandèmia. Aquesta por és més intensa i posa en un risc més gran les persones amb malalties cròniques físiques o mentals, aquelles que tenen menys suport social i, pel que fa a les professions, totes les que treballen en serveis essencials i especialment en el sector sanitari, entre altres causes perquè temen contagiar els seus familiars. S'han documentat casos en què la por a la infecció porta a desenllaços tan terribles com el suïcidi, fins i tot de persones que pensaven que havien contret la infecció i l'autòpsia posterior l'ha descartada.

Paral·lelismes entre pandèmies i efecte espectador

Recordo com, només unes setmanes abans de la declaració de l'estat d'alarma, miràvem primerament la Xina i més tard Itàlia amb estupefacció i incredulitat, com si el que hi passava no fos cosa nostra, com a mers espectadors. Potser pensàvem que les fronteres podrien protegir-nos del contagi o, si més no, tindríem temps per avançar-nos-hi i fer-ho millor que els xinesos o els italians. Quan vam passar a l'acció, els nostres plans de contingència sanitaris encara frescos van ser anorreats en menys de 48 hores per un tsunami que ens va conduir directament al terreny de la improvisació.