Recerca en salut pública, a propòsit de l'aigua

Jordi Varela

Editor

Les pèssimes condicions higièniques dels barris obrers que havien crescut a l’ombra de la revolució industrial en el segle XIX, van obrir el pas a les epidèmies de còlera, provocant un gran temor popular per la ferocitat de la malaltia. D’entre aquells innombrables brots de còlera, val la pena prestar atenció al de Londres de 1854, el qual ha passat a la història de l’epidemiologia gràcies John Snow, un metge que, amb el seu treball metòdic, va aconseguir tres fites transcendents: va trobar el focus de l’epidèmia, va fer que l’ajuntament el tanqués i va crear una metodologia cartogràfica que, des de llavors, va esdevenir la base de l’epidemiologia de camp. La crònica diu que la situació va ser especialment crítica en el barri del Soho, on hi van morir set-centes persones en menys d’una setmana i John Snow, que tenia la consulta prop d’aquell barri, es va entossudir a trobar el focus de tot aquell mal. Convé recordar que Snow, ni ningú del seu temps, tenia ni idea que les epidèmies les provocaven els microbis. 

Més enllà de les llàgrimes

Antoni Peris
Derives de cine

Tot i que sovint es pot ignorar o infravalorar, el dol forma part de la vida i, evidentment, també de l’activitat assistencial. Camuflat sota disfresses diverses, orgàniques o emocionals –la pèrdua d’un ésser, d’una feina o d’un lloc a la vida–, el dol apareix com a símptoma en moltes consultes. En algunes ocasions no hi ha dificultat per identificar-lo i és verbalitzat com a tal pels pacients, però en d’altres calen diverses visites i entrevistes acurades per adonar-se que un malestar, una àlgia o un mareig són encarnacions d’un dol que es remunta a mesos o anys enrere. Aquest any tenim la possibilitat de veure situacions de dol en dues magnífiques obres que poden donar peu a múltiples reflexions des de diversos punts de vista.

Edatisme i risc de darwinisme tecnològic

Glòria Galvez
Amb una sola veu

Imatge a Flickr

Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), el 2020 prop de la meitat de les persones de més de 75 anys es van connectar diàriament a internet. La pandèmia i la necessitat de sentir-se integrades a la societat les han obligat a entrar en el món digital, tot i que en el disseny de les eines utilitzades no s'han tingut en compte les seves opinions, aptituds o preferències.

Exigim i exercim l'avaluació econòmica

Cristina Adroher
Des del backstage

Ja abans de la COVID-19, els països de l'OCDE destinaven de mitjana un 7,9% del PIB a la despesa pública en salut (6,1% a Espanya) [vegeu informe Government at a Glance, OCDE 2019]. Després de les pensions i les prestacions socials, la despesa sanitària és en tots els països la partida de despesa pública més important. Per responsabilitat, transparència i sentit comú, és important saber i analitzar a què es destinen els recursos sanitaris i avaluar els resultats obtinguts gràcies a la inversió.

La incomprensible fragmentació dels serveis a domicili

Jordi Varela

Editor

@varelalaf

Als pacients, quan ingressen en un hospital, se'ls assignen uns referents (metges, metgesses o infermeres), que coordinen un munt d'accions diagnòstiques i terapèutiques i saben que, almenys durant uns dies, algú s'encarregarà que tot vagi encadenat. Ara bé, si pensem en els diversos serveis que els pacients crònics complexos poden necessitar en el seu domicili, no veiem per enlloc la figura del referent, i els professionals que apareixen per casa, per atents que siguin, només poden exercir competències limitades a les prestacions específiques que ofereixen, però no estan autoritzats a incidir en les altres.

Estrès bèl·lic

Andrés Fontalba
Mental fugit

Font: EFE

L'estrès és una reacció adaptativa. Quan es produeix un canvi apareix un esforç per afrontar el nou repte i, d'aquesta manera, l'organisme s'adapta i pot experimentar emocions, fins i tot agradables, davant d'aquest procés. En aquest cas, l'estrès és estimulant i motivador. Per desgràcia, en situacions tan angoixants com les que provoca el conflicte bèl·lic actual, l'estrès es fa tan intens que és greument perjudicial per a la salut i una de les seves conseqüències més severes és el trastorn per estrès posttraumàtic, una malaltia que sorgeix com a reacció tardana a situacions extremadament amenaçadores o catastròfiques. Aquest trastorn es caracteritza  per la repetició d'episodis en els quals es reviu l'esdeveniment traumàtic en forma de somnis, flashbacks o records intrusius, sovint acompanyats d'entumiment emocional i dissociació. Pot implicar una desafecció dels altres i l'evitació d'activitats que recordin l'esdeveniment. L'ansietat i la depressió també poden ser presents i l'abús de substàncies i les idees de suïcidi són freqüents.

OpenPrescribing. La “democratització” de l'accés a les dades

Cristina Roure
Pantone 

Actualment, la tecnologia d'anàlisi de dades permet crear plataformes interactives accessibles i intuïtives per posar-les al servei de clínics, gestors i investigadors amb l'objectiu de convertir enormes bases de dades en coneixement i millorar així l'atenció al pacient i l'ús apropiat de recursos. Aquest és l'objectiu d'OpenPrescribing. 

És ètic no oferir exercici físic i rehabilitació a les persones grans?

Marco Inzitari
Manejar amb cura

Les últimes dècades han vist com la medicina basada en l'evidència ha esdevingut un dels pilars essencials que donen suport a la presa de decisions clíniques. Jo mateix he criticat que aquesta perspectiva sigui la guia única i absoluta i he dit que cal compaginar-la amb una perspectiva més humanista. Així també he criticat el fet que a vegades el problema és “l'evidència que no hi és”, ja sigui pel poc interès per fer recerca en un camp concret o, també, pels biaixos en els mètodes d’avaluació de resultats que els fan poc generalitzables. Però és innegable que l’avaluació dels resultats, sigui en salut, en experiència de les persones o en sostenibilitat del sistema de benestar, ens ha de servir per prioritzar el que realment aporta valor, alhora que ens cal esforçar-nos per avalar-ho amb mètodes apropiats i amb orientació pragmàtica. Malauradament, sabem que, pel que fa a polítiques sanitàries, no sempre es tenen en compte els resultats per prioritzar i decidir com invertir els diners. I en el camp de les persones grans, amb les quals tenim un dèficit ètic de recerca i avaluació, aquestes consideracions són encara més vigents.

Quan deixarem de finançar la no qualitat?

Jordi Varela

Editor

El nou lliurament de l’atles VPM de qualitat de l’atenció hospitalària de desembre de 2021, elaborat amb CMBD del 2018, analitza la mortalitat de tretze processos clínics aguts, i ho fa amb un gran desplegament de recursos comunicatius mitjançant mapes interactius de variabilitat i fitxes específiques de perfils i projeccions temporals de cada hospital.

Tractar la mort només des de la perspectiva mèdica pot ser un fracàs

Gustavo Tolchinsky
Cui prodest

Des de la irrupció de la COVID-19, i especialment durant la primera onada (març-abril de 2020), la societat i els professionals dels centres de salut i residencials ens hem hagut d'enfrontar a la mort de pacients en condicions inimaginables fins ara. La solitud i les mesures de protecció i aïllament han posat en evidència la buidor del significat i de l'acte de morir quan, de tots els elements que requereix, només queda l'atenció sanitària. Tot això va passar en solitud, excepte l'acompanyament que els professionals de la salut van poder brindar per evitar que moltes persones morissin en la més estricta soledat, sovint acompanyades només pels professionals que les atenien o, amb sort, per algun familiar.