dilluns, 1 d’abril de 2019

Fets contrastats contra post-veritat





L’altre dia, en Tino Martí, en un post, va comentar el llibre pòstum de Hans Rosling, Factfulness, segons molts, inclòs Bill Gates, el millor llibre de l’any 2017. Jo era seguidor del veterà professor suec de salut pública, especialment de les seves TED Talks, amb aquelles boles dinàmiques que tan bé expliquen l’evolució de l’esperança de vida des d’una perspectiva mundial. Alertat per en Tino, vaig comprar el llibre i me’l vaig empassar gairebé sense respirar. Vaig quedar tan impressionat i emocionat del que havia llegit que no em vaig poder estar d'escriure aquest post també inspirat en el llibre de Rosling.


La tesi del llibre és que les prevencions culturals fan que tinguem una visió distorsionada del mon. Les dades oficials de l’ONU, de l’OMS i d'altres organismes internacionals estan dient que la humanitat, malgrat els seus greus problemes, va cada cop millor, perquè en els darrers anys moltíssimes persones, principalment dels països asiàtics, han abandonat la pobresa extrema. En aquest terreny, una de les grans aportacions de l’autor és la categorització dels grups poblacionals en quatre nivells evolutius en l’escala del benestar, lluny de la divisió colonialista de dos mons: nord i sud, o països desenvolupats i no desenvolupats. (no es perdin una visita a dollar street, una web que mostra l'extraordinària aportació de Rosling a la recerca social).

En aquest segon post roslingnià, vull centrar l'atenció en l’encegament que provoquen les prevencions i les rutines, les quals impedeixen actuar, fins i tot els millors professionals, d’acord amb les observacions científiques. En aquest punt, no es perdin les comparacions que Rosling fa en el llibre entre un grup de ximpanzés i un de professors universitaris. Aquest segon grup, segons demostra l’autor, encerta menys els qüestionaris que el primer, degut a que les persones tenim una percepció prèvia i distorsionada de la realitat del mon, mentre que els micos, en no tenir-ne, gaudeixen de l’avantatge d’encertar una proporció gens menystenible de les respostes gràcies a l’atzar.

Si ens cenyim a la gestió clínica, la batalla entre els fets contrastats i la post-veritat té diversos fronts, dels quals vull destacar-ne tres. He d'aclarir que la selecció de temes és una mostra rellevant, però no exhaustiva:

a) Models organitzatius i metodologies de treball que, malgrat demostrar els seus bons resultats tenen serioses dificultats per avançar, probablement perquè d’una o altra manera qüestionen el status quo: decisions clíniques compartides, design thinking entre pacients i professionals, metodologies lean healthcare, programes d’hospitalització a domicili, unitats de geriatria d’aguts, chronic care model a l’entorn comunitari, gestió infermera de la demanda a l’atenció primària, cadenes de valor dels processos clínics més freqüents, microsistemes clínics a les plantes d’hospitalització.


c) Pràctiques clíniques i rutines poc o gens valuoses que continuen presents malgrat que no tenen prou evidència que las sustenti (la llista següent sorgeix de les fonts right care, especialment d'Essencial): anàlisis de sang periòdics en persones sanes, pautes d’estudis dels properatoris també en persones sanes, antibiòtics per a les virasis, antibiòtics en otitis mitjana i en bronquiolitis a la infància, antibiòtics per a les bacteriúries asimptomàtiques, benzodiacepines per a l’insomni de les persones grans, controls exagerats de les glucèmies en persones amb diabetis tipus 2 estabilitzades, PSA en el cribatge del càncer de pròstata, nivells sèrics de vitamina D, sondatge vesical en pacients amb ictus, fàrmacs antiulcerosos en pacients que prenen antiinflamatoris, bifosfonats en dones post-menopàusiques amb risc baix de fractures, proves d’imatge en lumbàlgies de menys de sis setmanes d’evolució, radiografies d’abdomen en el dolor abdominal agut sense sospita d’oclusió, antagonistes del canal de calci després d’un infart de miocardi, estatines en població en risc coronari baix o moderat, episiotomies rutinàries en el part normal, quimioteràpia pal·liativa en càncer avançat.

Segons la medicina basada en el valor hauríem de deixar de fer pràctiques que només se sustenten en els costums i, a canvi, hauríem de potenciar models assistencials i metodologies clíniques valuoses. Hans Rosling ens marca el camí: fets contrastats contra rutines, l’única via científica per a la sostenibilitat del sistema.


Jordi Varela
Editor

Cap comentari:

Publica un comentari